En Pere i altres contes | Page 4

o enlairant-se cap al cel on quedava formant blancs lleganys, que es destriaven. I arreu per tots aquells camps de rostoll, les unes darrera una parella de bous, les altres darrera un cavall que avan?ava a pitrades, petites figuretes, més petites i més confoses com més llunyanes, anaven i venien d'un cantó a l'altre, caminant sempre, deixant al seu darrera com rastre del seu pas, una llenqueta de pols que s'al?ava, s'enlairava i s'esva?a en l'intensa blavor del cel.
* * *
El sol ja era alt quan l'Andreu comen?à a llaurar... el dematí caminava cel amunt, cel amunt, entre panys de blavor assetinada, esflorant el somni de la terra amb son ròssec esplèndit de clarors enlluernadores i xafegors aplomades... I els bous anaven avan?ant, passa darrera passa, lentament, calmosament... L'arada s'aferrava, la terra semblava que s'endurís. A voltes llurs forces desdeien... l'Andreu els atiava a crits... A voltes un terròs massa dur, els aturava en sec... L'Andreu arborava el garrot, i ells, parpellejant dolorosament sobre ses negres nines, més calmes i més fondes que mai, donaven una embranzida... i el jou grinyolava i l'arada cruixia com si anés a quedar desgavellada, esclafada entre dues forces colossals...
I l'Andreu els seguia, caminant penosament pel doll de roja frescor que brollava da les aletes de la rella, a banda i banda del solc... seguia aspirant la bafarada xardorosa de la terra... el front amarat de suor, sota el sol que estabellava... seguia aferrat a l'arada, com fent una sola pe?a, amunt i avall del camp... El comen?ar a llaurar, el record de la mossa surava encara pel seu cervell;.. voleiava pels seus ulls, fixos a terra... però el solc no anava prou dret... semblava que la terra el volgués tot per ella... poc a poc el vailet ja gairebé no pensava... I al tombar, a la punta del camp, veia allà lluny del lluny, la serra blavosa, coneixia aquella fondalada i el blancai de la masia ressaltant sobre el verd emboirat dels boscos... tot al lluny, molt lluny... I més en?à la plana inmensa i les siluetes dels llauradors passant i traspassant sempre lentes i pausades, deixant darrera seu aquelles llenques de pols que s'al?aven, s'enlairaven i es fonien la blavor assetinada del cel...
I el dia anava passant ample i serè, com una onada de llum rodolant per sobre el pla... les cigales cantaven desesperadament; en la calima dels horitzons hi vagava una nota fonda i grave com una vibració perduda d'aquell himne de claror i insensiblement un ambient de plenitud s'estenia per tot el pla. I en mig d'ell, indiferent com una for?a fatal, com una for?a morta, seguia arrapat a terra, sempre pausat, sempre solemniós, aquell divagament estabornit, aquell anar i venir dels llauradors, aquell fumejar de les llenquetes de pols...
Cap a migdia, un vol d'orenetes creuà de cap a cap del pla, xerricant i perseguint-se... d'una pe?a llunyana, se'n al?à una parella de cogullades, tot piulant... després quedà un gran silenci... i tot anà morint... els llauradors s'anaren fonent... els uns tornant cap al poble, els altres buscant el redós d'una ombra... Sols en tota l'extensió, l'Andreu seguia llaurant... un solc darrera l'altre, aquella ratlla que havia deixat el primer, dreta i enrampada com una esgarrinxada creuant de cap a cap la fa? polsosa del camp, s'aixamplava, s'estenia com una taca d'oli, mentre les masses dels bous, brandant sempre i amb l'Andreu al detràs, s'allunyaven plana enllà, fins a enxiquir-se... fins a emboirar-se en la calima... Tombaven i tornaven sempre brandant... creixent i dibuixant-se... la testa enrampada i ferma, els ulls fondos i tristos, dol?ament resignats.
* * *
En caure el migdia, la mossa va arribar... l'Andreu la va veure al lluny, molt lluny, com un blancai confós surant a flor dels camps... aviat la va conèixer; menà els bous a la punta del camp, allí on la carreta solitària al?ava sa llan?a al cel; els hi estengué un tou d'herba seca i mentre ells remugaven, s'assegué a l'ombra que la carreta feia.
Suava a raig fet; la sequedat de la gola l'abrusava... tot ell es sentia capolat...
I la Maria s'anava acostant... Duia una cistella al cap i anava de pressa... de pressa... Les faldilles li espetegaven detràs, i a cada passa ses formes esprimatxades es perfilaven sota els replecs de la roba.
A l'arribar, l'Andreu es sentí enva?t en la revolada d'aire que portava... Era quelcom d'ella, aquell aire d'encís que entorn esbandia... Ell es sentí tornar en si... la mirà somrient i sols va dir-li senyalant el tros llaurat amb un moviment de cap:
-Oi que sóc trescat?...
La Maria, deixant senzillament la cistella a terra, sols digué:
-Te'n manca un bell bocí encara!...
I callaren tots dos. El sol queia a plom; en tot l'entorn no es veia una ombra i un fons de tristesa enorme s'esbandia calladament per la immensa soletat.
L'Andreu a l'ombra, rosegant