En Pere i altres contes | Page 3

a plom, fins allà baix, al lluny de tot, on blavejaven esbarcenats els cims més alts d'una serra... I del fons d'aquell buit se'n al?ava poc a poc una boira espessa, tèbia i humida, que escampava un baf de terra en la solemne quietud de la matinada, sense un alè d'aire, calma i fonda.
-Quina calda!- digué el vailet, mentre els bous bevien a la pica del costat del pou, rabejant-se en la frescor de l'aigua, tot just pouada...
-I la que farà!...- digué ella amb el bra? dret estès senyalant al lluny... -I goita quina boirada!...- i d'un bot s'enfilà al mur de l'era. Un petit alè de vent que passà li feu moure les faldilles... Ell, atret pel misteriós encís que entorn s'esbandia aquella figura petita i esprimatxada, tota retallada sobre el fons blau, s'hi anà acostant com embadalit... Els bous bevien a poc a poc.
Allà sota, al fons del sot, la boira restava encalmada com una fumera espessa... Sols de tart en tart s'aclaria en diferents indrets, agambolant-se com si una mà invisible la regirés per dins, i llavors, assota sa blancor un xic agrisada, hi verdejaven les clapes dels sembrats, entre la rojor adamascada dels rostolls humits, estesos al fons d'aquella lletosa blancor, com una immensa taca de sang.
Hi hagué un llarc silenci... tots dos restaven immòbils, com subjectes al vol de sos pensaments, i mentre llurs pits aspiraven a voluptuoses ratxades el baf de terra que pujava del sot, llurs mirades vagaven indecises, perdudes per l'immensitat...
-Goita, el sol!...- murmurà ella al cap d'una estona, de baix en baix, com dient-s'ho a si mateixa...
-El sol!- repetí ell més baix encara i com d'esma... I llurs mirades es fixaren allà baix, totes dugues juntes, aparellades...
Fou una claror més viva, un esclat vibrant, i esqueixant glopades de boira, el sol va reventar en flames.
* * *
Amb un ?adéu! l'Andreu va pendre comiat... Es posà al cap dels bous i la carreta va arrencar. Un moment ressonà el trontoll de les rodes damunt les lloses de l'era; després, al trencar entre els pallers que vetllaven escampats al costat de la masia, sa remor quedà ofegada en el tou de palla que encatifava la terra.
El camí feia una gran S vorejant la carena; de primer s'endinsava per una fondalada, tornava després al lluny pel davant de la masia i s'allunyava finalment cap a l'esquerra, sempre baixant, fins a arribar al pla. I per allí, cap a la fondalada, la carreta anava baixant, socatrejant d'un cantó a l'altre, grinyolant pausadament. Els bous, encarcarats sota el jou que aguantava la llan?a de la carreta, brandaven a compàs ses masses ventrudes, les testes acotades, les gropes anguloses i fermes, onejant sobtadament a cada passa. Sobre la carreta, l'arada es bressava d'un cantó a l'altre, al plaer dels sotracs... l'Andreu anava endavant... I el sol batent de llisquentes caldejava la fondalada; en tots els boscos de l'entorn el cant de les cigales s'esllanguia com un immens frisament, i sota les mates de boix que amagaven el marge, llen?aven una alenada de fresca, que reanimava al passar.
Essent davant de la masia, l'Andreu instintivament va tombar-s'hi. Des d'allí es veia, enxiquida per la distància, neta i rica en colors, amb son porxo i sos corrals amb ses teulades i teuladetes groguejantes de rovell, amb sa fatxada emblanquinada, tota estarrufada de cara al pla. Sa massa blanquinosa es destacava potentment sobre el verd fosc dels boscos que s'estenien al seu darrera, com ones d'una mar parada, enfilant-se fins al cim, sota el cel d'un blau fort, d'un blau vessant d'alegria. I allà, dreta encara sobre el mur de l'era, les faldilles voleiant a la primera ratxa de la marinada, tota ella amarada de sol, la Maria se'l mirava, petita i esprimatxada, amb ses formes de vailet...
-Coi de mossa!- es digué l'Andreu, parant-se... I aquella silueta tan petita, tan llunyana, semblava que el xuclés... que l'atragués... Coi de mossa!...- tornava a fer, sense saber ben bé el què volia dir-se... i com més se la mirava, més el cor se n'hi anava... Però els bous varen passar, varen passar amb son pas sempre ferm, sempre reposat, anant sempre drets a un fi, aquell fi boirós i impenetrable que covava al fons de llurs nines calmes i fondes, i com endut per llur rebolada l'Andreu donà un pas més i tot es va fondre...
La recolzada del camí va amagar la masia, la fondalada, la mossa, tot aquell món petit però acolorit, i un altre món més gran, però més sec i més aspre es va estendre als seus peus... La plana amb ses clapes de sembrats, amb ses esteses de terra roja, un xic cendrosa sota el sol, se li mostrava tota nua, tota oberta en sa grandiositat. La boira de la matinada s'anava esvaint, arreconant-se als repeus de les muntanyes