En Pere i altres contes | Page 8

Rec i hala, cop de picador va,
cop de picador ve, fins a deixar-la com una patena.
Al seu entorn el sol queia sobre els camps arrencant notes lluentes a les
fulles del blat-de-moro, que al passar el ventitjol, es movien suaument,
amb flonjos frecs de ruixada. Al detràs s'hi veien, un xic ensotades, les
albes que vorejaven la riera, on una munió de pardals cascabellejava
sense parar, anant i venint, volant de l'una a l'altra, fugint tots d'un
plegat en ràfegues de alegria. La petita Agneta més avallet, descalça i
amb les faldilletes arrebossades, s'entretenia buscant créixems pels
marges del regarot, contenta de sentir-se fresc pessigolleig de l'aigua,
follejant al passar per ses cametes nues.
I en tant la Madrona, agenollada al camí i amb el cos inclinat sobre la
bassa, de manera que al començar a rentar, son bust es reflexava sobre
el mirall de l'aigua neta, hala, cop de picador va, cop de picador ve.
-Que vagi net, Madrona!...- li deia l'un, passant pel camí.
-Rentant?- li feia l'altre, -feina pesada!...
-Oidà, sort que n'hi hagi!- contestava ella rient, i anava agafant la roba
del cove, peça darrera peça; ben mullada la estirava a la banca, prenia
el sabó i vinga fregar-la, vinga fregar-la bé... i semblava que la roba es
reinflés, tota ella s'omplia d'un formigueig de bombolletes que es
fonien i reeixien; i, de sobte, d'en mig d'aquell barbolleig, s'obria una
bambolla grossa... plena... on s'enmirallaven un moment el blau del cel,
el verd dels arbres... tot petit, més petit que una ungla, -esclatava i es
fonia tot. I quan aquella brumera, tota flonja s'estarrufava per les seves
mans, lliscava per la banca i es gronxava aprés calmosament sobre el
lletós toll de la bassa, la Madrona esbandia la peça i hala, cop de
picador ve, cop de picador va.
De tant en tant, l'Agneta, d'allà baix estant, rompia en una explossió de

crits:
-Mieu-se, mare, mieu-se, quin un de tan gros?... oi que es groos,
mare?...-
I ella es girava i la veia allà baix tota petita, amarada de sol, amb el bras
dret estès i a la mà una mota verda.
-Porta'l, filla, porta'l!...- li deia somrient...
I la petita venia, xip, xap, saltironant per l'aigua i li donava el créixem.
Ella l'esbandia bé i el posava amb els altres que ja havien collit, de
sobre un mocador estès a terra... I l'Agneta saltava de contenta, picant
de mans...
-Ma, que n'hi han!... oi que n'hi han, mare?...
-Molts!...-
I se'n tornava, rossa d'aire i d'alegria, regarot avall, llençant esquitxos...
I hi havia una calma en tot l'entorn!... Una tranquilitat fondíssima es
desprenia de l'immensitat blava i animada tots els detalls, reposant-hi i
acaronant-los, de una carícia enervadora i quieta!... Aquella llenca de
pla amb sa verdor movedissa; les renegrides cases del poble, tancant
l'horitzó per la banda de baix, totes petites, com aclofades al pes dels
anys; el campanar de l'església quadrat i feixuc, alçant-se només d'uns
quants pams per sobre les teulades, fins les figures solitàries que de tard
en tard transitaven plana amunt o plana avall, tota aquella Naturalesa,
tant viva i palpitant com era, tenia un no sé què d'enervador, com un
regust de tristesa en mig de la claror enlluernadora del sol que
l'amargava. I la Madrona se'l sentia entrar fins al moll dels ossos aquell
ensopiment afalagador, aquella tristesa apagada... poc a poc s'anava
trobant tota lassa... ses idees es movien peresosament com si volguessin
adormir-se... gronxant-se com semblava que s'havia de gronxar aquell
aire tebió... i poc a poc també els cops del picador s'adormien,...
s'adormien fins a ressonar tots apagats, en mig de la soledat, on les
cigales xerricaven... La petita Agneta, cansada de buscar créixems, se'n

anava a l'ombra del bosc a tapar nius de formigues...
I el rellotge del poble anava desgranant l'enfilall de les hores; una
darrera l'altra se'n anaven desprenent i amb la vibració del metall
s'esbombaven pels camps i s'esvaïen.
Vora migdia, la Madrona s'havia d'alçar cada dematí per deixar passar a
l'avi Teiu, -un pobre vell abandonat, sense fills i sense casa, que es
guanyava la vida a l'estiu portant llenya del bosc, al hivern captant per
les masies. Cada dia a aquella hora, tornava el pobre vell encorvat, sota
el pes dels anys i de la fusta seca... i tenia quelcom de brutal
l'espectacle d'aquell home decrèpit, d'aquella deixalla de la vida,
rebatent-se i lluitant encara pel miserable mos de pa.
-I doncs, l'avi... vos sempre amb la llenya!...
-Què hi vols fer, filla! com tu amb la roba!... d'una manera o altre hem
d'esperar a la Seca! I passava i s'allunyava, caminet ençà, tot fent
tantines...
I era tan fonda la resignació que hi havia en aquelles paraules, que la
Madrona, tot mirant-se'l, s'hi entristia... Com si la vista