En Pere i altres contes | Page 7

la claror que al fugir es va endur... i de que ell li
va corre al darrera... però topà amb aquell marge i ella s'allunyà rient i
fent-li ganyots... I si aquell dia ja el va maleir el marge partioner, amb
quina força no s'hi havia de rebatre ara que ella era seva i aquell altre
camp era seu!... amb quin dalit no l'havia d'esborrar per a que aquelles
dugues terres s'ajuntessin, com les seves vides s'havien ajuntat!...
Cop de càvec ve, cop de càvec va!... i quan romput, regalimant-li la
suor per sobre les parpelles, deixava l'eina per revenir-se un moment,
d'allà baix, del sot de la riera, li venia com una ratxa fresca per a
reanimar-lo, el pim-pam esmortuït d'un picador, entre el ressò de una
cançó llunyana. I en aquell pim-pam, i en aquella cançó, ell la sentia a
n'ella, la sentia a l'ombra del sot, les mans plenes de brumera, esbandint
al xipolleig de l'aigua corrent les gotes de suor que l'amaraven.

I amb quina braó no hi tornava llavores en Jan... amb quina fe no feia
ressonar al compàs dels cops del picador, tan flonjos, els cops del càvec,
tant aspres... I el dia anava passant i el marge s'anava fonent... De sobte
en Jan va llençar l'eina i es va quedar parat: el marge ja no hi era... I
quin bé de Déu de terra estesa tenia al seu davant!... quant de camp per
corre!... Va semblar que els esperits se li obrien de bat a bat... I
començà a cridar, de cara a la riera:
-Munda!... oh, Munda!...
Al fondre's la seva veu, els cops de picador seguien allà baix... En Jan
s'allunyà unes quantes passes, tornà a fer tornaveu i tornà a cridar:
-Munda!... oh, Munda!...
I d'entre el negrall dels arbres de la riera en va sortir un puntet blanc:
-Munda, vina ací... ací!...- tornà a cridar movent els braços.
I ella arrencà a corre rostolls a través cap a n'ell.
I va anar creixent a mida que acostava, dibuixant una silueta blanca i
fresca, volant a flor del roig esmortuït dels camps.
-Que t'hats fet mal?- cridà amb veu pantejant des del lluny.
-No... ca!... goita!
Ella va parar de corre... ja no podia més; tambalejant va arribar a ell, i
s'apoià a la seva espatlla.
-Goita- tornà a dir en Jan, portant-la cap al camp.
I fou una explossió d'alegria, al gran aire i a ple sol... l'emoció els
ennuegava, sos ulls lliscaven per aquella terra i fugien al lluny... la vida
se'ls anava aixamplant al davant seu... i en Jan tot era dir amb veu
fonda, com si parlés de dins:
-Goita quin bé de Déu!... i tot és nostre!... i la terra... i l'aire... i tot el

que hi ha!...
I ella:
-Oi que és alegre?
I ell tornava:
-Oi, que és gran?...
I vinga treballar... l'endemà, mentre al lluny es sentien més vius que
mai els cops de picador de la Munda, en Jan ja el llaurava aquell camp,
amunt i avall, amunt i avall, darrera una euga roja, com son pare quan
ell era petit darrera l'euga blanca. L'endemà passat ja el sembrava...
grapats de llavor ací, grapats de llavor allà, com en altres temps son
avi... i un cop la llavor ben acotxada sota aquell llensol roig rebregat, en
Jan va descansar.
Tant se valia... la terra quedava sola... la terra anava fent el seu fet.
De primer fou una clapeta de verdor incerta, allà a la punta del camp;
passant-hi per la vora, es veien uns brinets prims, gronxant-se al pas de
l'aire... i semblava estrany que allò tant feble, tant vincladís, hagués
tingut prou força per a somoure aquells pans de terra aspres i durs, per a
foradar-los-hi les entranyes, fins a treure a la claror aquells brinets
humils, que el pes d'una formiga hauria fet brandar. I vingueren dies de
pluja, dies tristos en que el cel restava entelat, en que els ruixats
passaven pel pla l'un darrera de l'altre, agombalant-se entre les ratxades
del vent, deixant arreu un to encartronat, entre xipolls i fangueigs... I el
pla era sol, sempre sol, ni un ànima s'arriscava a traspassar-lo... Mes
tant se val, en mig de la soledat, la terra va fer el seu fet, i al riure un
sol de festa enmig d'un cel més blau que mai, de tota aquella extensió
se'n van alçar les mates del blat-de-moro, ja altetes d'un pam, lluentes,
netes i noves, agitant al bes del vent ses fulles tendres, com braços
d'infantons, tot saludant a la Vida.

LA VENTADA

I
Un cop l'home al camp i la petita Agneta vestida, ella la Madrona,
passava un dia al Delma, l'altre a la Rectoria, l'altre a câl Ram, a buscar
la roba bruta; se'n anava a la bassa del