En Pere i altres contes | Page 9

d'aquell home li
despertés els sentits, cada dia al passar l'enfonsava en una penombra
anguniosa, on triomfava de son ensopiment la visió de la misèria... El
dia que la Seca arribés, aquell home es fondria... mai més tornaria a
passar i ella seguiria rentant i els camps seguirien alegres com si res
hagués succeït... i després li tocaria a n'ella... i els camps seguirien
florint... i vagament, sense ni donar-se'n compte, sentia tota la
desesperació, tota la impotència de l'home en la obra gran de la
Naturalesa -en la obra que allà mateix, davant seu i en ella mateixa,
s'anava complint a celobert i a sol batent, sense por ni vacil·lacions,
amb la salvatge indepèndencia de lo que és perquè ha de ser.
De sobte una ratxa d'aire fresc, d'un aire nou, li amarava la cara de
frescor, fent-li encabritar els cabells folls, dessota del mocador que
espategava, i aviat de tota la plana se'n alçava un revifament; la petita
Agneta tornava del lluny, cantant i tota alegra; els blats-de-moro
alçaven ses fulles tendres, com infants movent els braços... d'entre ells

les cogullades se'n alçaven altes... altes i piulant; les orenetes passaven
a escamots i dels boscos llunyans en venien els xisclets de les
esquerpes garces i els tristos gemecs dels gaigs. Llavors, ratxada
darrera ratxada, entre efluvis i frisaments, la marinada fresca i clara
s'esbandia per tot el pla. A la segona o tercera ratxa, el campanar tocava
l'Oració...
La Madrona aplegava la roba, i amb la petita Agneta al davant com un
cabridet fidel se'n tornava cap al poble -la banca sota el bras i el cove al
cap, tota airosa i cimbrejant.
II
I els dies s'anaven escorrent amb la mateixa monotonia amb que l'aigua
del rec anava avall... Aquell poble amb sos quatre carrers estrets i
llargaruts, perduts en mig del pla, amb aquella plaça petita amb una
acàcia al mig, morint-se de set, tenia la calma dels horitzons llunyans
ficada fins a les escletxes de les pedres... i aquella calma s'entafurava
per la fosca de les cases, n'omplia els recons més amagats i reposava en
els ulls dels seus habitants, en sos moviments pausats, en sos
sentiments i tot, tancats amb clau i forrellat en lo més fondo dels seus
cors.
I tota aquella bona gent, naixia, vivia i moria entre aquells murs
renegrits, en sense que, pel defora, semblés sisquera que es dongués
compte de la Vida... Sols la fam els movia a n'aquells homes de
moviments pausats, curts de paraules, però llargs de fets... l'hivern era
per ells el fantasma negre... per això només els feia somriure, veure,
com allavores, la plana ben atapeïda; quan n'estaven segurs de passar
l'hivern amb pans a la post i foc a la llar, tot el poble s'animava, rompia
en una explossió d'alegria baladrera, de cops bestials dels uns als altres,
de rialles i corredisses, sense to ni so... Després les cares tornaven a
allargar-se, els ulls a mirar calmosament... i el poble es tornava a jaure,
cansat d'haver estat alegre.
I no obstant, al veure aquell posat de Déu n'hi do que feien aquells
homes, tots totxos, tots ensopits, ningú hauria dit els vicis, les envejes,
les ambicions que en el seu fons covaven... Sols de tard en tard una

espurna que esclatava -l'escàndol d'una noia atrapada en els blats, la
venjança que arrasava una horta en una nit,- somovien aquell llac
encantat. I llavores per vuit dies ningú parlava de res més; en parlaven
les velles a l'eixir de missa matinal; els homes, anant i venint dels
camps; les dones, furejant per tot; la quitxalla a costura entre el cant de
l'a-b-c; els ganduls a la taverna entre núvols de fum i fortor
d'aiguardent...i en parlaven recalcant-s'hi... amb una rialleta freda, que
tallava com una fulla de ganivet... Però passaven els dies, el llac es
tornava a encalmar i del fet no en quedava més que un record llunyà;
un altre, de tants com n'hi havien...
I els homes tornaven a anar del camp al poble i del poble al camp, tots
callats, tots ensopits, les dones feinejaven mandrosament, a l'aguait
d'una altra passada, el cerraller picava poc a poc a l'enclusa com duent
el compàs d'aquella vida adormida, mentre l'espardenyer, cama ací,
cama enllà de la banqueta, fent el rotllo de cànem, que havia de ser la
sola, rondinava una cançó insulsa, que les fadrines -un aplec de notes
clares en la penombra de la botiga,- repetien a chor... I quan venia la
tarda, com una invisible onada de blavor que s'estenia pel pla, les dones
s'asseien pels portals, les unes fent mitja, sempre a l'aguait, les altres de
cara a la paret, el coixí de fer puntes recolçat al caire del portal, i
mentre a fora les cigales xerricaven sa cançó sempre igual, a dins