En Pere i altres contes | Page 6

alguna cosa clara, sense fer cas del barboteig inconscient
d'un pobre boig.
A banda i banda, les vessants de les muntanyes s'estarrufaven, eriçades
de fullam de tons polsosos, creuades de branques negres, fosques dels
fons, molt fosques com dos pans d'ombra enclotant la verdor vaporosa
de la fondalada...
I la vesprada era llarga... llarga com l'agonia d'un home fort, sota el cel
d'un blau espalmat... I tot callava... Només a vegades les copes dels
plàtans que s'alçaven clares, molt clares d'un verd alegre, brandaven
suaument d'un cantó a l'altre, i amb la remor de les fulles, semblava que
caigués un ruixat de gotes grosses... Després tot tornava a callar... i
apuntava el somni...
Però es trencava, perquè de sobte -uéééc! uéééc!- dugues garces es
barallaven, allà baix, pel cap-de-vall i tota la fondalada se'n aixordava
d'aquells escandalosos, perquè eren massa aspres i massa forts per a
aquella hora tant dolça... I aquells xiscles forasters s'allunyaven bosc
endins... bosc endins... I un chor de gaigs es posà a gemegar lluny del
lluny, boscos enllà...
I la fondalada quedà sola, tota sola... I en la soledat, les copes dels
plàtans tornaren a brandar suament d'un cantó a l'altre... Tornaven a
brandar sobre el somni que apuntava... i ja feia estones i estones... i
com en somnis es sentiren uns passos que s'acostaven...
Però ja era massa fosc... la negror de les vessants s'amparava de la
fondalada, el cel s'anava espessint i com més s'espessia, les copes dels
plàtans més s'esbarrellaven... apagant-se, apagant-se lentament...

I els passos s'anaven acostant...
I allà pel fons va passar la silueta d'una parella, com una boira
blanquinosa destacant-se dolçament en l'acabament de la claror... el
braç d'ell descansava en la cintura d'ella... el cap d'ella es vinclava com
un lliri marcit, sobre el pit d'ell... caminaven cansadament... Una garsa
va xisclar i va fugir, volant d'esma...
I tot quedà callat, emboirant-se, destriant-se en la blavor uniforme que
se'n entrava pel món... I en el silenci, el xaragall baixà com sempre,
rondinant aquella tonada monòtona i cansonera, com el barboteig
inconscient d'un pobre boig... I els plàtans s'alçaren èrtics, com una
massa negra entre el parpelleig incessant de l'immens vol d'estrelles...

LA BROTADA
De debò que queia fort aquell sol de primavera. Prou que el sentia en
Jan, que amb el càvec a les mans, cop darrera cop, des de les cinc que
les hi decantava. Aterrava un marge que separava el seu camp del camp
veí, una peça que al casar-se feia poc li havia pervingut com a dot de la
seva dona, la Munda de cal Ram. I era dur d'enderrocar aquell
condemnat margenot; tant de temps com li havia anat passant pel
damunt, l'havia apissonat tant fort que semblava que fos de pedra. Però
en Jan, hala, cop de càvec ve, cop de càvec va...
-Mala feina, Janot- li deia l'un tot passant; -i amb aquesta soleiada!...
-Vols dir que l'aterraràs?- li feia l'altre, -de mon record sempre hi ha
estat aquest marge aquí!... i amb tanta pedra com hi ha... basto a dir-te
que suaràs, Janot!...
Ell s'arronsava d'espatlles i contestava: -Els marges sols serveixen per
fer mal: us casquen les llavors al camp i us malmenen la sembra... Que
és dur? Ja ho sé que ho és de dur... però tant se val: pot costar més, pot
costar menys, però ell caurà... Vull dir jo que hi ha força, hi ha braó!...
I en un esplet de joventut i força, enlairava el càvec, prenia embranzida

i l'enfonzava a la roca que s'anava esberlant a bocins.
I tanta com ne tenia de força aleshores... Des de feia un quan temps la
vida s'estenia al seu davant, ample i alegre com un cel sense núvols; a
l'aterrar el marge es sentia bullir sota els peus aquella terra seva, on de
petit, a l'ombra d'aquella figuera que encara hi verdejava, havia vist al
seu avi, vell i sec, però fort de mena, ventant d'ací d'allà grapades de
llavor, mentre per altra banda el seu pare passava amunt i avall del
camp, una mà a l'esteva i a l'altra les regnes, seguint a grans gambades,
entre el doll abundós de terra roja que l'arada llençava, el pas atrafegat
d'una euga blanca; es recordava de que allí mateix, ja més gran, al
recollir les eines, mentre els grills començaven a tritllejar i l'estesa dels
camps s'emboirava en la calma de l'hora baixa, havia pensat moltes
vegades en el dia de demà, tot sentint a l'altra banda del marge la veu
d'ella, de la Munda, que mig burleta mig commosa, li anava dient:
-T'has de casar, Janot, t'has de casar!...
-I amb qui, Mundeta, amb qui!- li va fer ell un dia.
-Amb qui? amb mi!- contestà ella esclafint una rialla, i va fugir
corrents.
I es recordava de tota