sols va dir-li senyalant el tros llaurat
amb un moviment de cap:
-Oi que sóc trescat?...
La Maria, deixant senzillament la cistella a terra, sols digué:
-Te'n manca un bell bocí encara!...
I callaren tots dos. El sol queia a plom; en tot l'entorn no es veia una
ombra i un fons de tristesa enorme s'esbandia calladament per la
immensa soletat.
L'Andreu a l'ombra, rosegant un mos de pa negre i dur, contemplava
amb dolça mirada a la mossa, dreta al davant seu, a ple sol... La mossa
callava... Ell sentia un benestar!... una sensació dolcíssima, com si
aquella dona li passés la mà pels cabells, poc a poc, afalagant-lo,
adormint-lo com un nin...
I un xic enllà, els bous, remugant pausadament, els embolcaven de llur
mirada fixa i misteriosa, mentre llurs cues, tantost caigudes, es
cargolaven ara sobre una anca, ara sobre una altra, per a caure després
totes esteses, mandrosament...
LA FLOR DE FAJOL
Cada vegada que hi passava per aquell camp de fajol, tenia de
parar-s'hi... Que n'era de blanc!... I com ressaltava en la blavor intensa
d'aquelles tardes d'octubre, tèbies i humides, en que tot semblava rentat
per una mà cuidadosa! Sota aquell cel d'un blau plomós, en el concert
uniforme de colors que les voltava, les flors del fajol, petites, diminutes,
semblaven una munió d escarbatons blancs, que planessin a flor de
terra, sobre la verdor envellutada de ses pròpies fulles. I ella s'hi
encantava!... Un xic més enllà, ja no es distingien fulles ni flors, ja es
confonia tot en una tofa molsuda i blanquinosa... I aquella tofa s'estenia
lluny... lluny... i tot hi era blanc.
Qui sap quan se la mirava, el que aquella blancor li deia!... Qui sap,
mentre parada allà al davant passava estones i estones, les frisanses
noves que trasbalsaven son cor de verge!... Qui sap els desigs que en el
despertament de sa carn pura, mai tocada, encenia la vista d'aquella
flonjor blanca, d'aquelles flors purissimes que -ella ho sabia prou-
encara no es toquen, cauen escaldades!...
I quan ja fosquejava, quan solitàriament s'esparpellaven les primeres
estrelles, ella se n'anava. Se n'anava per la blavor amoratada de
cap-al-tard, muntanya amunt, pels camins deserts cap a casa seva,
mirant sempre al fons del sot aquella clapa blanca que boirejava,
esbarrellant-se poc a poc, fins a quedar com fumerola blanca,
encalmada al fons de la nit.
I heu's aquí que un dia, mentre se'l mirava aquell fajol, son pit començà
a agitar-se en descompassades ondulacions... son respir es trencava,
mentre sos llavis, vibrants i fins, es colorejaven d'un vermell acarminat
i els seus ulls brillaven, brillaven fixos allí, en aquell llençol de
puríssima blancor que l'atreia, que la fascinava...
De sobte, com arrencant-se d'aquell encís, mirà a l'entorn, amb ulls
esbarriats: tot era sol; al lluny la plana s'adormia, emboirant-se poc a
poc; sols de tant en tant una ratxa d'aire, fresca i humitosa, s'hi esbandia
de ample a ample, passant calladament. Llavors va escoltar... Res: ni
una remor; al cap de bella estona es sentí el cant d'una cugullada mig
apagat, allà baix, al lluny de tot...
Ella féu un sospir fondo, molt fondo, passant-se una mà pel front; va
tornar a mirar tot l'horitzó... després clavà els ulls al fajol, i llensà un
xisclet. Hauria jurat que tota aquella flonjor blanca es reinflava com
una ona que avancés cap a ella i s'estremís al morir en una d'aquelles
esgarrifances dolcíssimes que la sacsejaven de cap a peus... I tingué por.
Llençà un xisclet i va fugir de pressa, de pressa, per la blavor de
cap-al-tard, muntanya amunt, sense girar-se en darrera...
Però l'endemà hi va tornar... hi va tornar manyaga, tota freda de mans;
clavà els ulls en aquella tofa puríssima i d'esma, sense ni donar-se'n
compte, tots els pellingots que la cubrien tombaren marcits als seus
peus... Varen caure abatuts com cossos sense ànima, i trepitjant son
abatiment, es va alçar viva i triomfant sa nuesa sencera, tota blanca i
rosada, en la blancor del fajol.
Llavors, els braços creuats sobre el pit, a ulls clucs, va corre camp
endins, va sentir en sa pell les flonjes carícies de les flors i en una
frisança deliciosa, obrí els braços i es deixà anar.
Quan se'n va alçar, estava trista, molt trista... Tota ella sofria
horriblement... Se'n va anar a un reconet del marge, i allí, asseguda,
amb el cap entre els braços, va trencar el plor, plora que plora, mentre
al seu entorn les flors del fajol, escaldades, queien arreu, arreu...
VESPRADA
La tarda queia; el xaragall baixava com sempre, rondinant aquella
tonada monòtona i cançonera com el parloteig distret d'un pobre boig
que no pot dir el que vol dir. I els plàtans que vorejaven el fresc
caminal, s'alçaven èrtics, esprimatxats, amb un posat amoïnat, com de
qui cavila
Continue reading on your phone by scaning this QR Code
Tip: The current page has been bookmarked automatically. If you wish to continue reading later, just open the
Dertz Homepage, and click on the 'continue reading' link at the bottom of the page.