En Pere i altres contes | Page 4

sec i
més aspre es va estendre als seus peus... La plana amb ses clapes de
sembrats, amb ses esteses de terra roja, un xic cendrosa sota el sol, se li
mostrava tota nua, tota oberta en sa grandiositat. La boira de la
matinada s'anava esvaint, arreconant-se als repeus de les muntanyes o
enlairant-se cap al cel on quedava formant blancs lleganys, que es
destriaven. I arreu per tots aquells camps de rostoll, les unes darrera
una parella de bous, les altres darrera un cavall que avançava a pitrades,
petites figuretes, més petites i més confoses com més llunyanes, anaven
i venien d'un cantó a l'altre, caminant sempre, deixant al seu darrera
com rastre del seu pas, una llenqueta de pols que s'alçava, s'enlairava i
s'esvaïa en l'intensa blavor del cel.
* * *
El sol ja era alt quan l'Andreu començà a llaurar... el dematí caminava
cel amunt, cel amunt, entre panys de blavor assetinada, esflorant el
somni de la terra amb son ròssec esplèndit de clarors enlluernadores i
xafegors aplomades... I els bous anaven avançant, passa darrera passa,
lentament, calmosament... L'arada s'aferrava, la terra semblava que

s'endurís. A voltes llurs forces desdeien... l'Andreu els atiava a crits... A
voltes un terròs massa dur, els aturava en sec... L'Andreu arborava el
garrot, i ells, parpellejant dolorosament sobre ses negres nines, més
calmes i més fondes que mai, donaven una embranzida... i el jou
grinyolava i l'arada cruixia com si anés a quedar desgavellada,
esclafada entre dues forces colossals...
I l'Andreu els seguia, caminant penosament pel doll de roja frescor que
brollava da les aletes de la rella, a banda i banda del solc... seguia
aspirant la bafarada xardorosa de la terra... el front amarat de suor, sota
el sol que estabellava... seguia aferrat a l'arada, com fent una sola peça,
amunt i avall del camp... El començar a llaurar, el record de la mossa
surava encara pel seu cervell;.. voleiava pels seus ulls, fixos a terra...
però el solc no anava prou dret... semblava que la terra el volgués tot
per ella... poc a poc el vailet ja gairebé no pensava... I al tombar, a la
punta del camp, veia allà lluny del lluny, la serra blavosa, coneixia
aquella fondalada i el blancai de la masia ressaltant sobre el verd
emboirat dels boscos... tot al lluny, molt lluny... I més ençà la plana
inmensa i les siluetes dels llauradors passant i traspassant sempre lentes
i pausades, deixant darrera seu aquelles llenques de pols que s'alçaven,
s'enlairaven i es fonien la blavor assetinada del cel...
I el dia anava passant ample i serè, com una onada de llum rodolant per
sobre el pla... les cigales cantaven desesperadament; en la calima dels
horitzons hi vagava una nota fonda i grave com una vibració perduda
d'aquell himne de claror i insensiblement un ambient de plenitud
s'estenia per tot el pla. I en mig d'ell, indiferent com una força fatal,
com una força morta, seguia arrapat a terra, sempre pausat, sempre
solemniós, aquell divagament estabornit, aquell anar i venir dels
llauradors, aquell fumejar de les llenquetes de pols...
Cap a migdia, un vol d'orenetes creuà de cap a cap del pla, xerricant i
perseguint-se... d'una peça llunyana, se'n alçà una parella de cogullades,
tot piulant... després quedà un gran silenci... i tot anà morint... els
llauradors s'anaren fonent... els uns tornant cap al poble, els altres
buscant el redós d'una ombra... Sols en tota l'extensió, l'Andreu seguia
llaurant... un solc darrera l'altre, aquella ratlla que havia deixat el

primer, dreta i enrampada com una esgarrinxada creuant de cap a cap la
faç polsosa del camp, s'aixamplava, s'estenia com una taca d'oli, mentre
les masses dels bous, brandant sempre i amb l'Andreu al detràs,
s'allunyaven plana enllà, fins a enxiquir-se... fins a emboirar-se en la
calima... Tombaven i tornaven sempre brandant... creixent i
dibuixant-se... la testa enrampada i ferma, els ulls fondos i tristos,
dolçament resignats.
* * *
En caure el migdia, la mossa va arribar... l'Andreu la va veure al lluny,
molt lluny, com un blancai confós surant a flor dels camps... aviat la va
conèixer; menà els bous a la punta del camp, allí on la carreta solitària
alçava sa llança al cel; els hi estengué un tou d'herba seca i mentre ells
remugaven, s'assegué a l'ombra que la carreta feia.
Suava a raig fet; la sequedat de la gola l'abrusava... tot ell es sentia
capolat...
I la Maria s'anava acostant... Duia una cistella al cap i anava de pressa...
de pressa... Les faldilles li espetegaven detràs, i a cada passa ses formes
esprimatxades es perfilaven sota els replecs de la roba.
A l'arribar, l'Andreu es sentí envaït en la revolada d'aire que portava...
Era quelcom d'ella, aquell aire d'encís que entorn esbandia... Ell es sentí
tornar en si... la mirà somrient i