En Pere i altres contes | Page 3

allarat...
-Quatre hores han caigut estones ha!...
I les veus es perdien en l'espai immens, com ofegades... Des de la porta
de la cort, sols es veia aquella era, llarga... estesa... Després un buit
enorme, una immensitat d'aire i cel, sospesos a plom, fins allà baix, al
lluny de tot, on blavejaven esbarcenats els cims més alts d'una serra... I
del fons d'aquell buit se'n alçava poc a poc una boira espessa, tèbia i
humida, que escampava un baf de terra en la solemne quietud de la
matinada, sense un alè d'aire, calma i fonda.
-Quina calda!- digué el vailet, mentre els bous bevien a la pica del
costat del pou, rabejant-se en la frescor de l'aigua, tot just pouada...
-I la que farà!...- digué ella amb el braç dret estès senyalant al lluny... -I
goita quina boirada!...- i d'un bot s'enfilà al mur de l'era. Un petit alè de
vent que passà li feu moure les faldilles... Ell, atret pel misteriós encís
que entorn s'esbandia aquella figura petita i esprimatxada, tota retallada
sobre el fons blau, s'hi anà acostant com embadalit... Els bous bevien a
poc a poc.
Allà sota, al fons del sot, la boira restava encalmada com una fumera
espessa... Sols de tart en tart s'aclaria en diferents indrets,
agambolant-se com si una mà invisible la regirés per dins, i llavors,
assota sa blancor un xic agrisada, hi verdejaven les clapes dels sembrats,
entre la rojor adamascada dels rostolls humits, estesos al fons d'aquella
lletosa blancor, com una immensa taca de sang.
Hi hagué un llarc silenci... tots dos restaven immòbils, com subjectes al

vol de sos pensaments, i mentre llurs pits aspiraven a voluptuoses
ratxades el baf de terra que pujava del sot, llurs mirades vagaven
indecises, perdudes per l'immensitat...
-Goita, el sol!...- murmurà ella al cap d'una estona, de baix en baix,
com dient-s'ho a si mateixa...
-El sol!- repetí ell més baix encara i com d'esma... I llurs mirades es
fixaren allà baix, totes dugues juntes, aparellades...
Fou una claror més viva, un esclat vibrant, i esqueixant glopades de
boira, el sol va reventar en flames.
* * *
Amb un ¡adéu! l'Andreu va pendre comiat... Es posà al cap dels bous i
la carreta va arrencar. Un moment ressonà el trontoll de les rodes
damunt les lloses de l'era; després, al trencar entre els pallers que
vetllaven escampats al costat de la masia, sa remor quedà ofegada en el
tou de palla que encatifava la terra.
El camí feia una gran S vorejant la carena; de primer s'endinsava per
una fondalada, tornava després al lluny pel davant de la masia i
s'allunyava finalment cap a l'esquerra, sempre baixant, fins a arribar al
pla. I per allí, cap a la fondalada, la carreta anava baixant, socatrejant
d'un cantó a l'altre, grinyolant pausadament. Els bous, encarcarats sota
el jou que aguantava la llança de la carreta, brandaven a compàs ses
masses ventrudes, les testes acotades, les gropes anguloses i fermes,
onejant sobtadament a cada passa. Sobre la carreta, l'arada es bressava
d'un cantó a l'altre, al plaer dels sotracs... l'Andreu anava endavant... I
el sol batent de llisquentes caldejava la fondalada; en tots els boscos de
l'entorn el cant de les cigales s'esllanguia com un immens frisament, i
sota les mates de boix que amagaven el marge, llençaven una alenada
de fresca, que reanimava al passar.
Essent davant de la masia, l'Andreu instintivament va tombar-s'hi. Des
d'allí es veia, enxiquida per la distància, neta i rica en colors, amb son
porxo i sos corrals amb ses teulades i teuladetes groguejantes de rovell,

amb sa fatxada emblanquinada, tota estarrufada de cara al pla. Sa massa
blanquinosa es destacava potentment sobre el verd fosc dels boscos que
s'estenien al seu darrera, com ones d'una mar parada, enfilant-se fins al
cim, sota el cel d'un blau fort, d'un blau vessant d'alegria. I allà, dreta
encara sobre el mur de l'era, les faldilles voleiant a la primera ratxa de
la marinada, tota ella amarada de sol, la Maria se'l mirava, petita i
esprimatxada, amb ses formes de vailet...
-Coi de mossa!- es digué l'Andreu, parant-se... I aquella silueta tan
petita, tan llunyana, semblava que el xuclés... que l'atragués... Coi de
mossa!...- tornava a fer, sense saber ben bé el què volia dir-se... i com
més se la mirava, més el cor se n'hi anava... Però els bous varen passar,
varen passar amb son pas sempre ferm, sempre reposat, anant sempre
drets a un fi, aquell fi boirós i impenetrable que covava al fons de llurs
nines calmes i fondes, i com endut per llur rebolada l'Andreu donà un
pas més i tot es va fondre...
La recolzada del camí va amagar la masia, la fondalada, la mossa, tot
aquell món petit però acolorit, i un altre món més gran, però més