En Pere i altres contes | Page 2

i que en té de fer ell... ni de mi, ni del
Jaumet!... I com més anava més s'enquimerava de pensar que en les
seves coses s'hi fiqués aquell altre Jaumet.
No havia fet una vintena de passes, quan li diuen des de dalt d'un
marge:
-No ets home si no li casques un fart de llenya que el doblegui, al
Jaumet!...-
Aquesta vegada en Pere ja va esclatar: es tombà i mirant fit a fit al Ton
de la Llúcia, que s'estava a dalt del marge l'esquena vinclada, amb el
càvec que acabava de clavar a terra encara a les mans, li va dir amb to

solemne:
-El que haig de fer, jo ja ho sé... i ho faré jo el que haig de fer...
-Home, jo t'ho deia... perquè... vaja... si fins les mosses se'n reien a nit...
-Si les mosses reien, era que estaven alegres... i a mi ningú m'ho diu
tens de fer això o tens de fer allò... o tens de fer el de més enllà...
perquè quan un home és home... ho és... I alanta!-
I deixant a n'en Ton amb un pam de boca badada, sense saber si riure o
cremar-se, en Pere va rependre el camí murmurant: -Llamp de llamp!...
Potser sí que va de bo que les mosses se'n riuen!... xafarderes, quina
més, quina menys!... Oh, i que si jo n'atrapo una que se'n rigui, potser...
potser li inflaré les galtes, jo... potser! -I anava dient els salms al revés,
quan de sobte:
-Clac!... clac!... clac!... Ja te'n pots buscar una altra, que el que és la
Pepeta!... clac!, clac!, clac!... quina cara que feies quan te va plantar pel
Jaumet!...
Era la Maria Antònia, que aclojada al rec, arremangada de braços i les
mans xipollejant per l'aigua per a collir créixems, se'l mirava de ple a
ple rient com una beneita.
-De què rius tu?... (clac!... clac!... clac!...) oh, és que mira que no
riguis... (clac!... clac!... clac!...) és que potser amb aquests cinc dits!...
(clac!... clac!... clacl...) boja, més que boja! una altra cosa va dir; més
valdria que... (clac!... clac!... clac!...)
I mentre en Pere, per no escanyar-la entre les seves mans, s'allunyava
ràpidamnt, aquell clac!, clac!, clac! ressonava en tot l'entorn, fresc i clar,
mig confós amb el barboteig de l'aigua...
I heu's aquí com en Pere, aquell dia, a l'arribar a la peça, s'hauria
barallat amb tot el poble... amb tothom, menys amb el Jaumet... Ja ni
se'n recordava del Jaumet!... coi de rialles!... i coi de xafarderes!... i
llamp de xafarders!... I com per desfogar la quimera que portava, ventà

cop de magalla, va rompre el rec i l'aigua encaixonada, respirant al
sentir-se lliure, s'esbandí barbotejant per la peça com un somrís de
frescor.

LLAURANT
El primer xiscle d'oreneta, fresc i vibrant com una ratxa de matinada, va
entrar a dins de la cort.
Clarejava; a dalt del mur, prop de les vigues hi havia una finestreta,
com un ull obert a l'immensitat, per on es filtrava un tel de claror
somorta, d'una claror cansada, que s'esbandia en polsina blanquinosa
cap al fons. I allà moria, aclarint dèbilment les cantelludes anques dels
bous, partides per aquelles cues llargues... llargues... tantost caigudes i
immòvils, tantost cargolant-se com cucs enormes, ara sobre una anca,
ara sobre l'altra, per a tornar a caure, totes esteses, mandrosament.
El vailet, l'Andreu, ja era dret. Arquejant-se endarrera, els ulls
abotegats, la cara reinflada, s'estirava, s'estirava tant com podia, mentre
en un badall immens exhalava tota la nyonya de la son a l'esvair-se. I
els bous, tombant el cap, se'l miraven amb sos ullassos fondos, tristos,
remugant pausadament...
Part de fora es va sentir un espatec d'ales, i el cant vibrant d'un gall es
caragolà briosament enlaire... un clocleig d'innombrables tons li va
contestar, i gairebé al mateix temps una veu de dona, fresca i clara, va
cridar pel pany de la porta:
-Hala, tocassons, que ja es dia!...
L'Andreu s'acabà d'espavilar; cuita-corrents va desfermar els bous,
entortolligant-los-hi els ronsals entre les banyes; va treure el parpal que
estrebava la porta... I un glop de calma serena, un tros d'immensitat,
plena de l'aire de matinada, s'agambolà cap a dins. I com portada per
son ambient de calma, l'Andreu va veure al mig d'una era grandiosa la
silueta d'una dona jove, molt jove, nua de peus i cames, els braços
arremangats, escampant grapats de blat-de-moro entre aixelabrada

aviram.
Fou un moment; des de la fosca de la cort, el vailet la va veure a plena
llum, tota rossa de celístia, com una d'aquelles visions que creuen a
voltes pel cel de l'ànima, a flor de cervell... De seguida l'esborrà la
massa enorme d'un bou, passant pel buit de la porta, com una força
morta, pesada... irresistible...
-Quina hora és, Maria?- li preguntà a l'eixir, tot