En Pere i altres contes

Pere i altres contes, by Claudi
Planas i Font

Project Gutenberg's En Pere i altres contes, by Claudi Planas i Font
This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org
Title: En Pere i altres contes
Author: Claudi Planas i Font
Release Date: February 24, 2007 [EBook #20658]
Language: Catalan
Character set encoding: ISO-8859-1
*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK EN PERE I
ALTRES CONTES ***

EN PERE
En Pere, al llevar-se aquell dia, li portava votada al Jaumet: allà on el
trobés, l'estossinava. On s'és vist!- anava dient-se, mentre es ficava les
calces pausadament. -Amics com érem de petits, companys de tota la
vida, fer-me aquesta mala passada! I ella? Oh, ella rai;... prou que me la
pagarà, la poca pena!... Ves que jo em posi a cantar... bandarra,
desvergonyida!... No seré pas jo qui hi perdi... I es quedava una estona

rumiant... Pensava en el passat... amb aquells festeigs al clar de lluna, a
l'horta de darrera casa d'ella... en aquells pessics tant dolços com una
carícia que li ventava perquè estigues quiet... en les mil fiorituras amb
que broda el festeig una que'n sap amb un que hi va de bona fe... i tot
s'hi enternia... Per això al tornar a pensar amb el Jaumet, aquella paret
mitjera que li havia caigut al damunt al bo del seu embadaliment, en
Pere treia foc pels queixals... Fins, tot llescant el pa per fer la
suca-mulla, una idea boirosa li creuà pel cap... I si se l'enduia el
ganivet?... El Jaume el trobaria bon segur, a la peça del sot... Però de
seguida va pensar que un home, encegat, no sap el que fa... i ja es va
veure al Jaumet afinant-se i caient tot aplomat... com una cosa buida...
va sentir després un silenci... una quietud... i el Jaumet a terra, sense
bellugar... I una esgarrifança el va sacsejar fins a les entranyes... Va
deixar estar el ganivet, va agafar la magalla... i avall.
Clarejava; a l'obrir la porta del carrer un baf humitós i tebi el va sobtar.
El cel d'un to moradenc, llençava una claror trista; i en aquell ambient
de calma semblava que tot s'hi esvaís, que totes les remors s'hi
fonguessin, apagades... Va ajustar la porta i va rompre a caminar,
estossegant... Les cases del poble, mal afilerades, s'esllanguien avall,
amb un aire de cansament... de malhumor, com ensomiades... Va
travessar la plaça de l'església i va trencar pel carrer de França... al
cap-de-vall s'hi veia el pla, tot boirós, i allà baix al lluny de tot, la serra
de marina es deixondia com una faixa moradenca, pesadament aclofada
en mig de la universal presea...
-Llamp de llamp!...- anava fent tot caminant -perquè després de tot,
l'hora de l'aigua passava... amb aquelles cabòries s'havia entretingut... i
les mongetes cuidaven a quedar-se en sense regar...
Ja arribava al cap-de-vall del carrer quan sent que el criden:
-I doncs, què va ser el del ball de l'era que diu que?...-
En Pere es va quedar tot sorprès...; no hi havia caigut ell en que tot el
poble n'aniria ple!...
-Diu que et va donar tant bell sufoc, la Pepeta...- i canviant de to: -la

mossa de casa ho contava a nit, al tornar-ne...-
La mossa!...- va pensar en Pere. -és a dir que les noies en parlen!... És a
dir que... llamp de llamp!... ni menys hi havia caigut ell en que al poble
hi hagués mosses!...
Hi hagué una estona de silenci. Tots dos anaven caminant: en Pere al
davant, la magalla a coll, l'aire resolut; l'altre al darrera, tot encorvat,
les cames tortes, trescant per aconseguir-lo. I el poble s'anava allunyant,
allunyant darrera seu... El sol havia esclatat inondant la plana d'una
polsina daurada, que confonia els últims termes i el dia s'anava obrint
ample i serè, en mig d'un silenci que interrompien solament el cant de
les cigales i el brand cançoner de la campana tocant a missa primera.
De sobte:
-Ah, però jo de tu... el que és el Jaumet no me la duria pas al molí...
com hi ha Déu que no me la duria al molí!...-
En Pere no va contestar, anava molt capficat... sols va alçar-se
d'espatlles...
Però després, quan es va desempallegar d'aquella romaguera, murmurà
de baix en baix, mirant-se'l de reull: És a dir que tu vols que jo li casqui
un fart de llenya, al Jaumet!... I que se te'n dóna a tu del Jaumet; ni de
mi... ni de tots dos! al tornar a caminar tornà a pensar: és a dir que ell
vol que li casqui de valent...