Els camins del paradís perdut | Page 8

Brandan als preveres que es preparessin per cantar cascún una
missa. Ells compliren son manar. I com així mateix Sant Brandan
hagué cantada la seva missa dins la nau, els monjos començaren a
treure fora de la nau carn crua per a coure-la, que de l'altra illa havien
duita; i encengueren foc i posaren-hi a sobre una caldera. Quan el foc
fou abrandat i la caldera aixecà el bull, començà la illa a moure's a
manera d'una onda. Els monjos presos de paüra, corregueren a la nau i
ho deixaren tot, pregant devotament al sant abad que els donàs socors i
valença. I l'abad, amb un somrís benévol, els prengué cascun per la mà
i els entrà a la nau. I quan tots ja foren dins, i començaren a remar, la
gran illa mòbil s'anava allunyant vers ponent, i hom veié en ella foc i
un torterol de fum pàl·lid muntant al cel. Llavors el sant abad els va dir
què cosa era allò, puix Déu en aquella nit li ho revelà, ço és, que
aquella illa no era illa, sinó el peix primer i major de tots els altres
peixos de la mar, i el més llarg, qui ha nom Jasó.

IX
AQUÍ ARRIBEN AL PARADÍS DE LES AUS BLANQUES.
Encara no s'era allunyada la illa monstruosa, viva i fumant,
columbraren els argonautes sants una altra illa, no gaire lluny, dins el
ponent, verdejant i sonora. Herbes i arbres, tot hi era florit. Un
flumicell d'aigua dolça, rodoladiç i cansoner, portava fins a la mar sa
queixa fràgil i clara. Aquí baixaren tots i Sant Brandan amarrà la nau, i
digué: -¿Veieu en qual manera Nostre Senyor Jesucrist ens ha donat un
lloc per festejar l'alegria de la seua resurrecció? Aquest és el dia que ha
fet el Senyor: exultem i alegrem-nos en tal dia.- I encara afegí: -Mos
fills, si la vitualla ens hagués fallit, amb l'aigua d'aquest flumicell
n'haguéssem tengut prou per menjar i per beure, tanta és la seua bondat
i la dolçura làctea que porta.- Damunt del petit riu escoladís, pontava el
tronc, no gaire alt, d'un arbre, immens i vell, tot ell nevat d'aucelles
blanques. Tantes eren que no hi havia fulla ni ram buid. Sant Brandan
començà a pensar en si mateix què significava aquella gran nevada viva;
aquella lilial blancura tèbia amb què floria l'arbre miraculós. I gitant-se
a terra, amb llàgrimes devotes, talment orà: -O Déu, qui de totes coses
sou coneixedor, i sou revelador de les secretes i encara d'aquelles que
no es fan: Vós sabeu l'anguniós dubte de mon cor, i sabeu ma voluntat:
perquè us prec, que segons la multitud de la vostra misericordia, em
vullau revelar aquesta meravella, obrada per Vós, meravellosa als
nostres ulls i de la qual no'n sabem l'adorable secret. Bellament sé,
Senyor, que no'n som mereixedor per mos mèrits; però Vós sí ho fareu
per la vostra bondat.

X
AQUÍ VOLÀ UNA AUCELLA A LA PROA DE LA NAU I PARLÀ
A MOSSENYER SANT BRANDAN.
Finida aquesta oració molt humil, Sant Brandan s'assegué en terra,
contemplant aquella aucellada nívea, posada dalt de l'arbre. Un
d'aquests aucells, alçà el vol de l'arbre on els altres eren. Sonaven, com

una campana, ses ales volant, i s'acostà al sant abad qui era assegut en
terra, i acabà per posar-se en la proa de la nau. I començà a batre ses
ales en festívol aleteig; i amb esguard, fit i amorós, contemplava el sant
abad, el qual conegué, per aquests signes, que Déu se recordava d'ell i
de la seua oració. I estant així l'aucell, el sant pare li adreçà aquestes
paraules de conjur: -Si tu ets missatger de Déu, digues-me, si et plau,
qui ets i d'on ets, i quins són i quals aquells altres aucells, i perquè n'hi
ha tanta multitud aquí ensems aplegada.- L'aucell li va respondre
talment: -O Servent de Déu, nosaltres som d'aquella companya
d'esperits bandejats del cel; som de l'antiga ruina d'àngels enderrocada
del cel, arrabassada en l'ímpetu de la caiguda de Llucifer, enemic de
l'humanal llinatge; i no per pecat sinó per consentiment caiguérem; sí,
hem estat foragitats del reialme, però ens segregà d'aquells qui
greument pecaren la pietat de Déu qui és just i és veraç; i la seua
misericòrdia ensems amb la seua justícia ens tenen exilats en aquest
lloc, fins a tant que en duri son adorable voler. Vera cosa és que aquí no
tenim pena ni glòria. Per la presència de Déu podem veure llum; i ens
cal anar sempre junts i mai no ens podem departir un de l'altre. I anam
vagant per l'aire d'ací i d'allà, sota el firmament, per damunt la terra,
com els altres esperits qui per Déu són tramesos. Però en els jorns de
festa colenda i en el dia del Senyor,