Els camins del paradís perdut | Page 9

rebem forma corporal alada, com
és ara aquesta que veus; i aquí ens estam i lloam el nostre Creador. A
saber has que un any s'és passat d'ençà que començàreu el viatge, i
encara n'haveu d'errar altres sis abans que retorneu al cenobi; i cascun
any aquí us cal festivar la Pasqua. A la fi dels set anys trobareu el lloc
que anau cercant i teniu en cor de veure, ço és la Terra de promissió
dels Sants.-
I havent dit això amb meravellosa veu, l'au angèlica abandonà la proa
del vaixell i volà dalt de l'arbre, a ajuntar-se amb les altres en son propi
ram. Com fou hora de vespres, tots els aucells de l'arbre començaren a
cantar uníssonament, i llurs ales d'argent batien a tall de campaneig. El
càntic que cantaven era d'una mel·líflua tristor i deia així: _Te decet
himnus Deus in Sion et tibi reddetur votum in Jerusalem; exaudi
orationem meam et clamor meus ad te veniat_ (A Vós, Senyor, us cal
l'himne a Sion; I a Vós, a Jerusalem, serà complida la prometensa;
exoiu la meua oració i el meu clamor a Vós arribi).

Tota una hora durava el salmeig d'aquest únic vers, acompanyat amb el
batement de les innumerables ales melodioses. I semblava a Sant
Brandan singlotant aquell cant com un plant. En tal punt, el sant abad
digué a sos fills: -Menjau ara qui n'haveu lloc, i que el vostre cos sia
pascut i sadollat, que ja les ànimes vostres de gràcia divinal són
peixides.- I havent sopat i dites completes, ana-se'n a dormir, però la
son nocturnal, volàtil i muda, papellona negra, rat pennat fosc, voleiava
sota els estels, llunyana de sos ulls. I Sant Brandan s'alçà del jaç i
s'agenollà en oració. A hora de matines, cridà els monjos i signant sos
llavis, començà el res matinal: -Domine labia mea aperies (Senyor,
obrireu mos llavis).-
Melodiosament somniaven els aucells dormits, i llurs ales a penes
trémoles, feien una dolça remor, com una corda de salteri, o com una
campana aèria, percudida pels dits fluids de l'esperit del vent. La cançó
vaga dels aucells feia així: _Laudate Dominum omnes angeli eius,
laudate eum omnes virtutes eius_ (Alabau al Senyor tots els seus
Àngels; alabau-lo totes ses Virtuts).
A l'hora clara, els àngels desperts alçaren al cel l'esclat argentí de la
joiosa aucellada: _Timor Domini sit super nos et super timentes te,
Domine, initium sapientia timor Domini_ (La temor de Déu sia sempre
damunt nosaltres i damunt tots aquells qui us temen, o Senyor: la temor
de Déu, començ de sabiduria).
Una hora durà aquella albada angelical. A tercia, el vers melodiós, clar
i encrespat, com una blanca escuma sonora, feia així: _Salmegeu el
nostre Déu, salmegeu el nostre rei, salmegeu amb saviesa_. I a l'hora
nona, quan la claror començà a mancar i les ombres fosques declinaven,
cantaven aquells esperits, flobies de neu, música dispersa: _Illuminet
Dominus vultum suum super nos et misereatur nostri_ (Il·lumini el
senyor la seva faç sobre nosaltres, i de nosaltres haja misericòrdia).
I a hora undècima, l'hora del recolliment de les abelles dins el rusc, i
dels aucells en les branques i dels estels en la rossa assemblea del
firmament, cantaven els àngels, conhortant-se en la fraternitat de
l'enyorament de l'exili: _Ecce quam bonum et quam iucundum habitare
fratres in unum_ (Vet aquí com és cosa bona i dolça que els germans

visquin tots units).
I d'aquesta manera, els dits aucells, de jorn i de nit, retien alabances a
Déu Nostre Senyor.

XI
AQUÍ VINGUÉ EL PROCURADOR AL LLOC ON ERA SANT
BRANDAN AMB SOS MONJOS, AMB UNA NAU PLENA DE
VITUALLES.
Amb les romanalles del pan-caritat que el Dissabte Sant havia rebut
d'aquell procurador misteriós, alimentà encara Sant Brandan els seus
monjos tota la vuitada de Pasqua. I quan foren consumides, digué a sos
fills: -Pouarem l'aigua làctea d'aquesta font, com sia que fins ara l'hem
emprada solament pel lavatori dels peus, que amb humilitat i dretura
caminen per les vies del Senyor.- I tot just acabava de dir-ho, li
pervingué aquell bon home que l'altra vegada l'havia proveït de menjar
i de beure. El qual era arribat amb una nau plena de vitualles. I
havent-la buidada, parlà a l'abad i sos monjos i els va dir: -Ara teniu a
bastament, mos germans, per menjar i beure fins a la Pasqua de
Pentecostés: no'n poueu, no, de l'aigua nectàrea de aquesta font, puix
que és massa forta de beure. Sapiau que aquell qui en beu, és envaït
d'una son tan invencible, que dorm un dia i una nit, que fan
vint-i-quatre hores. D'on la llet té aquesta virtut dins la font; però si
hom la poua, aigua és i no llet, jatsia que en servi la mantegosa
blancura.- I havent dit aquestes paraules, prengué dels monjos el