ELS HEROIS | Page 8

ni per a ser bullida en les calderes de Perebotero.
El sagristà veié la flaca del bosquerol, i pensà escometre'l per l'indret de
l'amor propi. Tragué la seva pipota amb tapador de llauna i broc de
canya, hi atapeï el tabac infecte, l'encengué esgratinyant amb l'ungla del
dit gros el cap d'un misto de cartró, i començà a ponderar-li la bondat
de Déu. Tanmateix es comportava altrament que el banyut, i s'hi podia
confiar. Rei de reis, Senyor de cel i terra, acudia allí on el cridaven, si
el cridaven amb el cor net, fervorosos i necessitats.
-Pas que et cregui!- li responia en Quimet. -¿Voleu jugar que mai
vindria a rescaldar les meves piles ni a traginar els meus boscalls?
-Si tan ple de la seva gràcia estiguessis... potser sí, home, potser sí!
-I, al ruc negre- (el ruc negre era el rector) -que l'ajuda a cavar les seves
cols?
-Ja l'ajudarà a guanyar la glòria eterna.
-Pels afers d'ací dessús, jo el voldria!

I trencava l'enraonament pagant la mistela, cosa que animava el sagristà
a recomençar la conversació el dia proper.
Sobre un punt insistia especialment el missionista: que Déu, totpoderós,
no fes cabal d'un miserable descregut que seguidament se'l posava a la
boca enllordant-lo i escarnint-lo, era just i no tenia res d'estrany; però,
ésser rebutjat de Llucifer després d'anar-hi al darrera complaent-lo i
ofrenant-li el míllor de l'home, era tanmateix una vergonya!
Per dignitat s'imposava un acte de contrició, una revirada de conducta.
Res: mofa per mofa. No és pas tot u ésser despreciat d'un sobirà o d'un
pelacanyes. Més malament del que li havia anat amb l'un no podia pas
anar-l'hi amb l'altre. Costarà gaire de fer la provatura?
En Quimet, amoïnat per la lògica del brau servidor de Sant Isidre, se'n
tornà a bosc. Eixí de l'hostal, una matinada de fred viu, escandalitzant
els tres o quatre veïns del poble amb la seva tos de simbomba.
VI
Un jorn, els traginers que havien pujat a muntanya a carregar les sàrries
del carbó, s'aturaren a l'hostal. Tornaven de buit. En Quimet no havia
pas rescaldat les piles ni, per tant, ensarrionat la mercaderia. Fato, eines
i atuells, tot restava escampat sense mirament. Guiats pel Caiman,
l'atalaiaren ajaçat de boca terrosa en un gran pilot de fulles de roure.
Per entre la borra del cabell apareixien les orelles de color de cera verge.
Més enllanic del jaç trobaren un plat de sopes de vi, intactes.
Comprengueren que en Quimet tenia una mala peça al teler, com se sol
dir.
Compadits, intentaren endur-se-l'en a casa del seu germà.
-No em toqueu: tinc això d'aquí dintre tan primparat,- (es rautava la
sina) -que el brandar del matxo ho esmicolaria per sempre més.
-Què vols, del poble?- li digueren els traginers rodejant-lo afectuosos.
-Pas res. Aneu-vos-en, si teniu pressa.

-Qui es cuidarà de tu, sant cristià!
-No ho sé pas del cert: Nostre Senyor o el diable. Que s'ho facin a cara
o creu.
* * *
Els traginers hagueren de donar raó al germà d'en Quimet d'aquella
contrarietat. Havien fet l'anada per la vinguda, i això no era pas cosa de
ocultar a un amo. Un d'ells va tòrcer de camí. Trobà el negociant a taula
bo i dinant, rodejat de la seva família.
-Veies, que el vostre corbo deixarà l'ossada allà dalt. ¡Bon negoci has
fet, amb el carbó de Serra Fosca! Encara crema dins les piles. ¡Un
xafarranxo!...
I explicà el què, i, segons ell, en Quimet no tenia pas vint-i-quatre hores
de vida.
El pagès acabà d'engolir-se el seu plat d'escudella, menjotejà de pressa
unes quantes patates del bullit, begué una llarga tirada del vi de la
porrona, demanà el tapaboques a la seva muller, i, punyint la mangala
de sanguinyol, va encaminar-se a Serra Fosca. Abans, però, hagué
d'aturar-se al poble a fi de trobar algú que volgués donar-li ajut, pagant
el que fos. Es tractava de salvar la mercaderia, el poc o molt carbó que
no s'hagués recremat dintre aquelles piles abandonades. Després
mirarien de fer quelcom pel pobre bosquerol en cas d'atrapar-lo amb
vida.
L'únic home disponible era el sagristà de Sant Isidre. No desaprofità
pas aquella ocasió de guanyar un bon jornal i, de passada, molt
probablement, de redimir l'ànima escadussera del renegat, percaçada de
temps.
Partí amb el germà del corbo, encabint un llibre d'oracions dins les
alforges del patifell.
De mitja hora lluny oïren els ahucs del Caiman. Un núvol negre tapava

el sol, arranat a la muntanya; i entre les clarianes dels suros es percebia
una rojor d'incendi. Tot plegat no presagiava res de bo. Caminaren més
de pressa. Per fi dominaren una vall on s'arrossegaven mandrosament
unes llargues filagarses de fum blavós. Flairaren la bravada
característica de les piles enceses, i davallaren per entre un brucater
atapeït, deixant el camí