ELS HEROIS | Page 7

les
aplicacions minucioses i terribles dels remeis heroics.
En veritat, però, que ningú del món fóra prou aciensat per a dir- nos si
el cor d'un irracional és susceptible de compendre el que hi havia
d'imposant i temerari en aquell desig de mort i damnació expressat a
gola plena en la llobreguesa d'una nit tempestuosa, entre la violència
dels elements destructors, al cor d'unes boscúries sense límits, a l'hora
fatídica de les aparicions, de les llumenetes misterioses, dels contactes
vellutats i hòrrids i dels averanys satànics.
V
En Quimet, termenada una campanya, solia pendre's alguns jorns de
repòs. Davallava a la masoveria del seu germà. Passaven comptes, es
rentava, es mudava, i, el dilluns, amb la camisa neta i les espardenyes
noves, trico-trico, acomboiant-se amb les colles de gent del poble que
seguien el mateix camí, se n'anava a un mercat a vila. A cal Pinxo es
feia coure una terça de costelles de moltó, es bevia un mitjot de vi (un
vi de la terra, un poc tocat d'escaldadura, que picava al paladar i
desentumia la llengua), i ofrenava son gep als concurrents, el contacte
del qual duia bona astrugança.
Els marxants de gra, les polletaires, els sagals, els carreters... en fi, tots
els qui al migdia es reunien a l'hostal i eren jugadors de la rifa,
desembutxacaven el paperots i els refregaven per l'esquena del corbo.
Alguns per millor obligar la sort, apuntaven els dècims amb agulles, o
els hi ficaven entre la pell i la camisa, prolongant la saturació
miraculosa. En Quimet, molt seriós, sarcàsticament seriós, contribuïa a
la gatzara amb la seva pacient actitud. Cap al tard muntava altre cop al
poble, i es ficava altre cop a l'hostal. Jugava al cau, sopava d'una
torrada, i es bevia un segon mitjot de vi. Llavors començava a fer gala
del seu esperit fort.

Els pagesos l'oïen escruixits, uns pocs l'animaven amb riallades i
assentiments; però el corbo sabia que, quan se n'anirien a casa llur,
mirarien amb desconfiança les vagaroses ombres dels fondals.
El corbo era el darrer a eixir de la taverna. Apel·lava el Caiman, que en
anar a vila havia acomiadat a cops de roc, i, tot fent camí, queia, per a
no aixecar-se ja fins que el sol li burxava els ulls a través de les
parpelles.
* * *
Allà a mitja tardor en Quimet arreplegà un cadarn. Els plats de vi calent
no li estoveïen pas aquella tos ressonant, dura, i maligna. Es passava els
jorns a l'hostal, vora el foc. Quan li parlaven d'anar a veure un doctor,
en Quimet somreia. Ell no era pas construït com els altres i cap savi de
la terra tindria prou coneixement per endevinar la disposició de les
seves entranyes desviades esquena amunt. Dintre el gep, pla bé s'hi
encabiria alguna cosa: aneu a saber el què!
Un vellet, sagristà de la parròquia, llaminer de la mistela, conversava
llargament amb l'empiocat. Era, el tal vellet, mig per convenciment,
mig per càlcul, un fervorós devot i un incondicional addicte del rector.
Llevat de les estones que la seva afició a la mistela el portava a l'hostal,
no es movia mai de la rectoria. Conreava l'hort, ajudava la majordona i
feia d'espieta. Durant les vesprades de l'hivern, mossèn Ramon solia
llegir-li passatges d'un llibre de missions a la Xina. Al sagristà
l'embadalien aquestes lectures. Admirava la constància i l'heroisme dels
missioners bregant amb aquells heretges, els més fanàtics i cruels que
hagin existit. Es sentia desitjós d'imitar-los, si bé no deixava de
compendre que la seva condició de pagès mancat de lletra i sobrat
d'anys era un obstacle dels més grossos. Però...! bon Déu!... ¿per què,
deixant-se dels xinesos, no podia intentar quelcom respecte al carboner,
esmerçant-hi, tal com fos, la seva condició sagrada i el seu gran
entusiasme a fer prosèlits?
Els dies feiners ningú els destorbaria: la llar i l'escó deserts de
parroquians, serien un lloc avinent per a iniciar, amb calma, aquella
obra magna. El corbo estava mig atuït per una cadarn, i el sagristà

acabaria d'atuir-lo amb la visió horrenda de l'infern, procurant de
seguida entendrir-lo amb el retret de la gran misericòrdia del Senyor.
I...qui sap!
-¿És cert, burrangot, que t'has donat al diable?
-No em parleu pas del diable! Jo sí, que us el vendria per quatre sous!
-Que no t'ha fet cabal?
-Jo pensi, si fa o no fa, com a vós Sant Isidre. Són pla bé uns
janfúmeres, i no es traussen pas per gent de mala mort com nosaltres.
Vós i jo som virosta... enteneu?.. virosta.
En Quimet parlava amb visible amargura, a la faisó del qui ha sigut
traït impensadament. El diable venia a representar un d'aquests amics
poderosos que es reserven per a les situacions desesperades.
L'humiliava el pensar que la seva animeta de miserable no fos
aprofitadora