ELS HEROIS | Page 9

per guanyar temps. En arribar al lloc de la
tragèdia, el núvol negre havia envaït el cel. El fred era intens, i l'aigua
dels reixorcs, glaçada, cruixia sota les plantes llurs. D'en Quimet, ni
rastre. Trobaren el magall, l'aixada, la destrala, unes saques apedaçades,
el fanal amb el dipòsit de l'oli buid, i àdhuc el plat fondo de les sopes
de vi sense vi i sense sopes, amb el rústec vidriat de floretes grogues
tan net i lluent com si acabés d'eixir de casa el terrissaire. En el pilot de
fulles de roure, els dos jaços del bosquerol i del Caiman, l'un ben a
prop de l'altre, eren perfectament obiradors. En front d'aquest misteri,
els dos pagesos es sentiren més embasardits que si haguessin topat amb
el cadàver del corb. El cridaren esgargamellant-se, fent amb les mans
una mena de botzina que enfocaven per tots indrets, i deixant, entre veu
i veu, un espai de temps per escoltar atentament.
A jutjar pels ahucs anteriors, el gos del bosquerol devia rondar per la
serra, i l'apel·laren amb tota l'ardidesa que els restava. Els xiulets
reglamentaris, els esgarips furibunds de guerra, tan enardidors per a
coniller de la voluntat del Caiman, no aconseguiren altra cosa que
desvetllar les ressonàncies dels clotarals. La nit se'ls tirà al damunt: una
nit fosca, brújola, amenaçadora. Passà contra cel un duc batent les ales
amb lentitud sinistra. El germà d'en Quimet resseguí les carboneres
planyent-se del seu estat; d'haver d'esperar el dia vinent per a
rescaldar-les. Sota l'espessor dels suros ja no s'obiraven els dits de la
mà, i hagueren de basquejar-se a fi de pernoctar en mig de la boscúria.
* * *
Explicar-vos que l'enigmàtica desaparició d'en Quimet donà molt que
dir i que pensar, seria perdre el temps.
El seu germà, un cop recollida la mercaderia, va lliurar-se a una
minuciosa recerca; l'autoritat despatxà missatgers per a tots els pobles
dels encontorns; i es donà una batuda general, sense aconseguir heure

el més petit indici del bosquerol. Ningú dubtava ja que el dimoni se
l'havia emportat en cos i ànima.
Això, francament, no era pas mica honorífic per a aquell veïnat de gent
pietosa. El poble en massa restà com estabornit de la gosadia del
maligne i de la mala anomenada que li pervindria del fet.
-¡Ah, fills de l'Esparra, que us en aneu, vestits i tot, cap a l'infern!
Preveien l'ofrentosa dita que burlescament els escridassarien els
vilatans en places i camins.
De tota manera restava un punt sense aclarir: i el Caiman? Sobre si un
gos pot fer peça al diable, es formularen diverses opinions.
Un jorn, però, el Caiman va ser vist per uns artigaires. L'amoixaren.
Estigué amb ells el temps just per a afanar-los la cansalada del cistell.
Des de llavors, el terrible coniller, de temps en temps, apareixia per les
masies, robant el que trobava audaciosament, tornant-se'n al bosc amb
tal lleugeresa que fracassaren tots els intents de seguir-lo. De bell nou
la fantasia dels pagesos fou esperonada. I de quina manera!
* * *
Una vetlla, la cunyada del bosquerol damnat passava farina. La
mainadota dormia; i ell, el marit era absent, a mercadejar un escamot de
pins. Bufava el migjorn i queia una gotellada. Fresses estranyes
sorollaven la casa, i la masovera sentia un acorament feixuc,
inexplicable.
De sobte suspengué la taleia: immobilitzà el sedàs per escoltar millor.
Li semblava haver oït el trucar d'un bastó a la porta forana. Afinà les
oïdes, i -Toc, toc... toc, toc, toc...- ja no era possible dubtar-ne. «El de
casa» tenia una altra manera d'anunciar-se: pegava un cop de peu i la
cridava pel seu nom. Qui podia ésser, en aquelles hores?
-Toc, toc... toc, toc, toc...- Demostrava el visitant una certa impaciència,

repetint els trucs més violents i ardits.
-Qui hi ha?
La veu que respongué darrera la porta hauria esglaiat el més coratjós.
Era la veu d'en Quimet, rogallosa velada, tranquila, ferma talment com
la d'una ànima que ve a reclamar un deute. Alhora es percebien uns
esbufecs satànics. Després, pel forat de la gatonera, aparegué un morro
de bèstia apocalíptica, la fosforescència d'uns ulls, unes barres enceses
eriçades de queixals punxeguts, i la pregonesa d'una gola grinyolant.
En això, la porta, mal tancada o empesa per una força sobrenatural, cedí,
esbatanant-se. En la llobreguesa del defora, il·luminat pel llum de
ganxo que sostenia entre tremolins la masovera, es destacà la forma
corporal d'En Quimet.
Era el mateix que en vida, més esquàlid, més marcit de cara, amb una
rostollada de pèl negre que li cobria les galtes i el mentó, i el bigoti
herètic espantosament esborrifat. Davant l'esglai de la seva cunyada,
romangué quiet, enciriat, mirant-la de fit a fit amb aquell relleix
sarcàstic que el distingia de tothom.
El Caiman entrà festós i lleuger, en actitud gens