ELS HEROIS | Page 6

i
empagueïda, se li arrapava al vellut de les calces, privant-lo de
trascamar; i el gotellar del xàfec li assotava el rostre, li anegava la visió,
se li escorria pel clatell, esquena avall, i la llumeneta del fanalic,
darrera els vidres entelats, fumosa i esgrogueïda, agonitzava per
moments.
Amb una tempura així és quan les piles fan el boig, i en Quimet mai
deixava d'atrapar-ne alguna en camí de recremar-se.
A la flagel·lació contínua i amoïnosa de l' oratge venia a ajuntar-se la
inquietud de perdre la mercaderia. Llavors el gnom s'enfurismava.
Corria d'açí i d'allà inspeccionant el color del fum que eixia dels
espiralls. Un cop informat de la decantada del foc, del grau de

carbonització de la llenya, de seguida començava a manipular
estranyament. L'hauríeu vist resseguir d'un a un aquella sèrie de forats
rodons, negres i misteriosos; l'hauríeu vist fustiquejar-hi amb
estelliscons i trossets de rusca, obstruint aquest, desembossant l'altre;
mentre deixava anar, a la boca de tots, el mateix reguitzell de frases
comminatòries i d'imprecacions furients. Més que el feinejar d'un pobre
bosquerol, era allò un seguit de conjurs i de maniobres cabalístiques.
El braser subterrani obeïa o deixava d'obeir; però, segons com, el corbo
adoptava una actitud desesperada. D'un salt es plantava al bell cim de la
carbonera.
Els cops metàtlics del seu tràmec incansable ressonaven, entre el traüt
de l'aiguat, basardosament, com si provinguessin de la taleia d'un
sepulturer foll.
En Quimet bitllava la pila, mal que pesés a tots els elements
desencadenats. Però la pila era un fetge: els esclops hi relliscaven; el
tràmec s'hi encastava, aixecant enormes pans de terra molla, que calia
treure a grapats; i el corbo, amarant-se, enllordant-se, pataquejat per
l'huracà, aconseguia, amb repetits esforços, destapar el foc. Als seus
peus restava obert una mena de cràter guspirejant. El corbo, a fi
d'emplenar-lo, prenia un feix de branquillons; mes aquella llenya molla,
freda, agressiva, després d'esgarrinxar-lo amb els seus estarlocs,
repetellejava espantosament en contacte amb les roentors internes. Una
glopada de fum espès, agrós, picant, que un bufarut li rebotia per la
cara, li escaldava els ulls.
Un reguitzell de blasfèmies passaven, sibilants i horrísones, per entre
les dents serrades d'en Quimet, com un raig de vapor per la vàlvula
disparada d'una locomotora a massa pressió.
Aquest desfogament, no obstant, era sols una manera indirecta
d'afalagar el maligne. I, ja ben segur d'haver guanyat la seva atenció i
de tenir-lo a l'aguait, el corbo l'invocava.
Imagineu-vos-lo al bell cim de la pila, encirat, vibrant de ràbia, entre
fumeroles i escaldufaments, envermellit per unes flames d'escotilló,

amb el cremall del fanalic als peus, en mig de totes aquelles boscúries
tempestejades i d'aquell terratrèmol catastròfic, i no caldrà pas que us
ponderi la seva grandesa infernal.
* * *
Penseu bé el que significava donar-se al dimoni en aquella situació i en
aquells paratges. I en Quimet s'hi donava de tot cor. Ell, almenys, ho
afirmava així, i cap dels actes d'en Quimet ens autoritza a posar en
dubte la seva sinceritat, com no sigui la dèria comprovada de fer honor
al seu bigoti herètic.
De tota manera, el diable feia el sord a les formidables invocacions del
tràgic bosquerol. Ell, però, les repetia sempre amb una desesperada
insistència. Ja no calien grans contrarietats ni grans fatigues. Així que
les coses no sirgaven com cal, ja el teníeu oferint l'ànima tranquilament,
amb la mateixa sang freda que hauria ofert un per-beure a un altre
carboner a canvi de feinejar per ell durant un jorn de galvana.
En Quimet, no obstant, tenia el convenciment que no oferia gran cosa:
un escaig de l'obra divina, contrafet i grotesc com el mateix cos, això
que n'havia ja abandonat pels deserts de la terra com una fallida
vergonyosa de la seva inspiració i del seu art.
De vegades, en Quimet, reincidia en les seves ires: tornava als seus
procediments de violència així que tornaven les grans penalitats.
Se les havia amb la seva mare i després amb l'àngel custodi. Ella per
haver-lo concebut a salt de mata, i l'altre per la seva protecció temerària,
els ajuntava en uns mateixos insults, acusant-los de la seva dissort.
El Caiman, que no era pas massa beat ni escrupolós, en oir el seu amo
s'agemolia sota una estepa amb un bell tremolor, acabant per fugir a
quatre peus junts.
En Quimet arribà a sospitar si aquella bèstia tindria un bon esperit al
cos, i en més d'una ocasió estigué a frec de passar-ne els taps d'un tret
d'escopeta. No es recordava que el Caiman, oint una lletania per l'estil,

hagué de suportar uns banys d'infusió de llentiscle que el deixaren net
de pel com una pota de vedella escaldufada.
Demés, sempre que en Quimet es desvetllava massa per la salut del gos,
etzibava aquell reguitzell de blasfèmies, i tant com mai en