ELS HEROIS | Page 5

cara, el gros bigoti marcit, els cabells llargs abrigant-li el clatell, amb
son tricot gris esfilegassat, com la faixa, les calces i la gorra (cosa que
el feia semblar pelut), us compareixia impensadament d'un aire
matusser i sarcàstic, amb tot l'aspecte d'un nan sobrenatural.
* * *
En Quimet convivia, amigablement amb les salvatgines. Em contà que
havia sigut veí d'un gamarús tota una hinvernada. L'animal arribà a
agrair-li que no li hagués aterrat el suro en l'escalaborn del qual passava
les hores d'enlluernament diürn. i en Quimet i el gamarús s'entenien i
expressaven la simpatia llur, trucant la rusca, com dos veïns separats
per un embà.
Els teixons, les guineus i els porcs senglars no feien pas cabal de la
presència del bosquerol. Ell n'estava encisat, i ho retreia amb urc, a la
faisó de certs polítics de províncies en omplenar-se la boca del tracte
familiar que han rebut dels cortesans.
En Quimet us narrava pintorescament la seva vida de solitari; us
ponderava el seu gaudi misantròpic; la pau de les boscúries, el repòs
que dóna l'absència de camins i carreteres, la certesa de tenir el germà
de raça més proper a sis o set hores lluny, el no existir ni per al rei ni

per al papa, i la il·lusió de saber-se oblidat, perdut, com una bèstia
inclassificada en un desert.
Solia ponderar també els goigs materials que li proporcionava la seva
vida humil: la gana que desperta el baume de l'olla penjada en una
forqueta, bullint al sol; el coratge que es rep d'un plat de brou de sagí
ranci barrejat amb el vi de la boteiola, el gust especial de la cansalada
sofregida amb llenya de pinetell, i el sabor del pa de vida guardat dintre
la saca, torrat per les ventades i estellat a cops d'ullera de destral.
Us parlava, demés, del bell humorisme de les sargantanes que se li
ficaven als esclops; dels catifets amb les xutes, el flauteig de les quals
escarnia fins a menar-les al cim d'una branca morta a tret d'escopeta, i
de la fraternitat aconsoladora que l'unia amb el Caiman, que es desvivia
per distreure'l i complaure'l empaitant esquirols i lladrant a les serps,
fent altres manifestacions platxerioses, i esdevenint honrat i frugal, Déu
sabés si per virtut o per manca de temptacions.
I en Quimet, per no perdre l'ús de la paraula, s'habituà a enraonar amb
el gos. Tots els carboners, mentre les piles cremen, tenen algunes
estones desvagades; i era llavors que el corbo apel·lava el Caiman,
s'asseia terra enllà, el feia jeure entre les seves cames, i, amb una
horrible ostentació d'impietat, li ensenyava doctrina.
En tractar-se dels manaments de la Llei de Déu, suprimia el sisè com
una concessió especial que creia de justícia no sols per al gos, sinó
també per a l'amo.
IV
En Quimet, amb aquella vida, havia arribat a un grau d'enduriment
corporal i espiritual insuperable. Els altres bosquerols solen construir
una sòlida barrera de boscalls i gleves, un estoig de la seva còrpera amb
palla per jeure, una petita llar i una porta de feines, que barra el pas al
gebre i al vent-pluig. El corbo no perdia el temps en coses supèrflues:
una rusca, una saca, un feix de ginestells, combinats enginyosament
segons el seu instint de nòmada, li servien d'escut contra les
agressivitats del cel i la muntanya. En les bonances, passava la nit allí

on coincidia la son i el lleure. Ell i el Caiman s'esternellaven junts entre
l'arrelamenta d'un suro, sota els brancatges, que els protegien de la
serena. Si el temps era desapacible o amenaçador, es tiraven una sàrria
per damunt i dormien angelicalment, com una damisel·la entre
matalassos i edredons de plomes.
-El jaç dur és un remei contra la mandra.- afirmava en Quimet; -i una
pila encesa no en vol, de mandra: vol ser vetllada com un malalt; i això
obliga al carboner a dormir amb un sol ull i amb una sola orella.
Quan la disposició del foc en les carboneres exigia aquesta cura i
assiduïtat, començaven les penes del bosquerol. Amb lluna o fosca,
amb tramuntanes o gebres, amb pluja o neu, ell havia de fer la seva
ronda nocturna, barranquejant pels sots i entaforant-se per les brolles a
fi de vigilar aquelles combustions subterrànies, que eren els seus camps
i vinyes.
Sovint bramulava el llevant, i els núvols donaven l'aigua per amor de
Déu. Els pins i les sureres eren rebregats per l'oratge, i les branques
rajaven amb fúria de canals sobre l'esquena del corb. (-El gep se
m'anava estoveint- deia ell pintorescament.) Els córrecs esdevenien
torrenters, i les fondalades estanys, que calia travessar amb aigua fins a
la cintura: aquella aigua bruta i escumosa la fredor de la qual penetra
fins al moll de l'os. Entretant, la marmanya de la serra, xopa