ELS HEROIS | Page 4

Si el conill s'hagués entaforat a les entranyes de la terra l'hauria
percaçat en Quimet.
Arribava un moment que les gleves, les pirroces de bruc, les llenques
de molsa i els matolls arrabassats formaven un munt, soterrant les
cames del bosquerol; i, en aquella catastròfica confusió, ningú hauria
sigut capaç de trobar la seguida del catau.
Llavors compreníeu la servitud del ramàs. En trobar-lo esgratunyant, en
Quimet tornava a ajaçar-se, tornava a empènyer fins que la boca de la

cavorca era un buidat exacte del seu tors, un contramotllo de mènsula
grotesca.
El moment solemnial esdevenia més tard, després de repetir diverses
vegades aqueixa maniobra i d'esventrar, a cops de magall, mitja
muntanya.
Dins el fossar, en Quimet furgava amb un estaquirot. Així que treia pèl,
una resquícia de pèl com fil de teranyina, llançava un crit de victòria.
Desenganyeu-vos; les excavacions mai deixaran de ser emocionants.
Tant li fa que es tracti d'un conill ple de vida com d'un egipci mort i
embalsamat: el misteri i el dubte hi són, i la troballa us exalta.
Per això el bosquerol, aconseguit el pèl, pegava les darreres magallades
amb un braó de trenta mil diables. De seguida, braç nu, les dents
apretades, boca terrosa, el vèieu maldar per punyir la víctima. El
Caiman, oblidant ressentiment, pretenia ajudar l'amo. Encirada la cua,
dretes les orelles, allargassat també, introduïa el morro pel sotaixella
d'en Quimet. Els gemecs de l'home es barrejaven amb els grinyols del
ca. En les profunditats del cau repercutia un trepeig violent.
Àdhuc la mateixa naturalesa participava de la nostra expectació. Els
pinsans emmudien en les branques, el Montseny nevat s'aguantava l'alè,
el sol empal·lidia, i el cor de la terra panteixava.
Una immobilitat absoluta del caçador i uns tremolins en les anques de
l'ajudant precedien el desenllaç.
De sobte, una estremitud, una bursada, un xoc subterrani, uns mots
amorosos d'infinita tendresa, com -¡Vina'm aquí, pobric, estimat de la
mare!, i el corbo es redreçava d'un salt. L'instint satisfet li birbillejava
en les nines, xiques i cruels com les d'un aligot. Alzinant el braç pel
cim de la tanyada del brucater, ens mostrava la presa. El conill era un
remolí, d'espeternecs i revinclades, cabdellant-se i descabdellant-se. La
seva gràcia elàstica i el seu pelatge suau, fi, llustrós, net, immaculat,
contrastaven amb la figura massotera del caçador, tenyida de fang roig,
amb pegats de terra a les genolleres, sobre el pit, pels cabells i celles.

Veritablement el desencauat, segons apariència, era en Quimet.
Glapint i claquejant les dents, el Caiman feia bots formidables amb la
pretensió d'abastar el conill.
-Marxa! marcha, dic!... Llamp te parteixi! marxa!
El càstig a tanta impertinència no es feia esperar. Un ahuc horripilant
somovia l'afrau. El gos, amb el ventre ensorrat, la cua tocant-li el
llombrígol, amb cara de basqueig, eixancarrant-se, es perdia bosc
endins. Alhora, la manassa d'en Quimet queia de cantell, a l'esbiaixalla,
entre cap i orelles del conill: un cop sec, violent, escruixidor, que hauria
esnucat un gegant. I mai havia de repetir-lo.
III
Jo vaig conèixer el corbo a casa un seu germà, un pagès llest i
d'empresa que vivia en una casica de fam i set, però que l'ase em flic si
hauria baratat els seus guanys de negociant de llenyes i carbons amb les
meves rendes.
Aquest germà va ensinistrar-lo en el negre ofici de carboner donant-li a
carbonejar els suros de les seves trafiques.
Així l'allunyava de l'hostal i de la gent del poble, que començaven a
mirar-se'l amb mals ulls.
Els tocoms on en Quimet realitzava les seves campanyes eren la cosa
més feréstega que us pugueu imaginar.
En ple dia, batent-hi el sol, us hi sentiríeu acovardits, propicis a la
superstició i les inquietuds sobrenaturals. Els mateixos pagesos, amb la
sensibilitat esmussada i la imaginació entumida, no deixen
d'experimentar-hi vagues paüres. -Són indrets que no fan goig- diuen
ells. Generalment es tractava de verals desconeguts del mateix
propietari; reclots fantàstics on les soques cauen de vellúria, rosegades
pels banyarricends, cobertes de molsa blanca i de nafres infectes
enormes que suquegen podridum; córrecs pregons, emmalesats, on

fosqueja a mitja tarda, on hi ha cavorques de ramatge d'una llobreguesa
perennal, on s'atura la gosadia dels caçadors, que s'acontenten amb
estimbar-hi pedruscalla. A voltes, però, en Quimet carbonejava a l'obac
d'un cimal abrupte; un d'aqueixos cimals que s'obiren de lluny perduts
en la maror selvàtica, el mateix que illots inabordables, assiluetats de
penyalars ingents i vegetació torturada. O també en el flanc d'una serra
immensa, entre valls intransitables, rodejat de pinedes laberíntiques,
d'embardissaments com catedrals i rocasses de configuració
monstruosa, disseminades arreu, com un ramat ciclopi.
¡Imagineu-vos el corbo, sol, ben sol, vivint en aquells mons de Déu lo
pare!
Esdevenia el veritable esperit familiar de les grans brolles inexplorades,
de les cofurnes dels roqueters i dels troncs balmats. Negre de mans i