ELS HEROIS | Page 3

el bosc. El bosç és generós i pròdig per als qui
s'hi donen en cos i ànima. Ningú es mor de fam si sap manejar un
magall, un tallant o una picassa. En Quimet era fet per a manejar-los.
Les seves mans curtes, amples i feixugues semblaven haver nascut
arrapades al mànec de les eines i ser mesell com la mateixa fusta.
Aterrant suros, estassant bardisses, capolant soques, arrabassant
arboços, treballava com un mal esperit. Tot el que fos destruir,
esmicolar i encendre, ho feia amb goig, amb pitrades furients, serrades
les dents, exhalant el coratge amb un -Oohà!- estentori cada cop que
enfonsava el magall en el llècol, o la destral en l'encetadura d'un torell,
d'on feia saltar estellicons brunzents que l'estrompassaven. Era aquell
treballar una mena de combat: el corbo esbravava la seva ira de pària;
trobant, en el repós, la satisfacció d'una venjança justa, realitzada
indirectament.
Damunt la seva trista esquena de contrafet, els boscalls s'hi assentaven
a meravella.
Ses cames de garrell no desdeien pas per una arrova d'excés, i eren prou

elàstiques per a saltar córrecs i redreçar-se com una molla d'acer en les
inevitables caigudes, baldament s'haguessin enfonsat fins al genoll en
els pendissos de greda somoguda o en els tous de fullaraca dels obacs.
El cos del corbo, rabassut i àgil, era la nata per travessar les maleses. Es
ficava en mig dels embardissaments i dels gatossars més espantosos. Si
no podia trascamar-hi a força d'enginy, s'hi llançava furient, caragolat
com un eriçó. Llavors hi obria un trau amb la mateixa facilitat que
l'hauria obert una roca de deu quintars estimbada.
Les agressivitats del bosc no podien res contra la seva pell bruna i
mesella, on les pues dels arns, de les argelagues i dels esbarzers amb
prou feines, en esgarrapar-la, deixaven senyal: un ratllat blanquinós,
talment el d'un pissarró en una pissarra.
II
En Quimet, si tenia amics, ho devia al Caiman. El gos completava
l'amo. Junts, ficats en una vall, feien bona feina. Allí on ells passaven
no hi havia salvatgina segura, per entaforada que estigués. Totes les
proteccions, tots els murallars de vegetació, totes les catabaumes
d'espines, tots els timbarros atapeïts de brosta, tots els xaragalls
entravats de romagueres, no hi servien de res.
Per això els caçadors associaven en Quimet en les grans batudes. En
Quimet tenia una escopeta que sempre feia figa. Havia passat per totes
les ferreries de la contrada, i, en cada una, els martells feixucs, les
llimes grofolludes, els mandrins grossers, les fornals de trempar relles i
la força bruta del manyà li causaren un nou estropell. Això no vol pas
dir que aquella arma no es disparés tota sola en el moment més
inesperat. En Quimet, però, la idolatrava. La idolatrava perquè era una
arma xica de damisel·la, una joguina; i Déu sap de quins enigmes
d'entendriment són susceptibles, els tristos contrafets.
En canvi, el que mai fallava, en les mans d'en Quimet, era el magall.
Conill encauat, conill al sarró. Durant el meu tracte amb el bosquerol,
ni una sola vegada he vist desvirtuada aquesta sentència. Bé n'érem, de
lluny de veïns! i bé n'hi havien, de serres i turons interposats entre el

lloc de la peripècia i la masoveria més propera on poguéssim manllevar
un magall! En Quimet no tenia pas mandra. Es desempallegava del
sarró, la brusa i l'escopeta, i partia boscos a través. ¡O belles i plaents
esperes assolellant-me en els fondals de la Trencada, flairant les molses
del brucater, oint els tords en l'arboçar, i veient el desesperat Caiman,
rauta que rautaràs, grinyolant, esbufegant, queixalejant les arrels que no
havia pogut rompre amb les ungles, i etzibant un brollador de terra
humida entre les seves potes del darrera eixancarrades!
Llavors m'enervaven: ara, el record, tan sols m'omple d'agraïment
retrospectiu pel brau i temerari desencauador.
Ell revenia més prest del que suposàveu. El cansament cornava dins
aquell pit contrafet, i la suor li rellentia al front. El primer
Déu-vos-guard era una puntada de peu al Caiman que el rebotia contra
els matolls. Després llançava la gorra i el magall. Una estranya
maniobra emprenia, en Quimet, abans de començar la tasca. Consistia a
trencar un manat de brucs i a introduir-los dins el catau tant com el braç
en podia haver. Així que el braç curtejava, el corbo, ajagut,
estiragonsant-se, fent el cap enrera, seguia empenyent amb gemegoses
estremituds. Quan la galta, el muscle i el gep se li havien emmollat en
la terra fresca del catau, esventrat pel Caiman, el bosquerol es
redreçava, desembrussant-se l'orella, escopint llot i eixugant-se les
fesomies de rajoler amb la mànega de la camisa.
Tot seguit, en la clotarada, retrunyien els cops isòcrons, persistents,
somorts, del magall, i l'esbufec de les pitrades del brau minaire.
¿Durarà molt, aqueix treballar de negre? Durava el que havia de durar.