ELS HEROIS | Page 2

posant-se els gecs i les bruses, pugen la rampa de l'església,
i s'hi endinsen arrossegant els peus.
El menjador de l'hostalot és desert. El vidre blau dels porrons reflecteix
la parra i les carabasseres del celobert; les cartes simulen una
escampadissa de teules revellides; les mosques s'aquieten aferrant-se,
goludes, a les engrunes de pa blanc; i el gat es situa a l'ampit de la
finestra, lluca mandrós al defora, s'arrupeix i s'adorm.
Tots els parroquians ouen, entretant, la missa, refrigerant-se en
l'ambient penombrós de la petita nau, uns dient parenostres i altres
pesant figues.
Sols a vegades, de tard en tard, n'hi resta un, a l'hostal; un que es
desentén de la comminació de la campana sonora. Roman de colzes a la
taula, enlleït i sòpit. S'entreté aixafant les cendres de les pipes i cigars
amb el dit xic i esgrafiant-les amb l'ungla, ajuntant els bassiots de vi,
combinant les palletes i llobins, que havien servit per als jugadors, en
belles agrupacions decoratives; o bé inicia un solitari, o bé, aixecant-se
els pantalons, s'esgratinya el ventre de la cama.
Des del banc on seu, obira una llenca del camí que puja per darrera de
l'hostal. Sovint una noia ressagada travessa el greser refulgent, amarat
de sol. Porta la caputxa plegada sota el braç, i tresca ferm, fent retrunyir
el sol amb l'empremta de les seves espardenyes noves. Llavors el mal
cristià es redreça, s'aboca a la finestra seguint-la amb l'esguard; un
esguard cobejós que s'emmotlla en el turmell de la minyona i en el
balandreig de la faldilla de percalina, sota els plecs de la qual trontollen
exuberàncies bàrbares.
Un gos roig, bordissot, dorm enroscat als peus del bosquerol. Es el
Caiman, i té tanta anomenada pels seus lladronicis com per les seves
empaitades als conills.

Està gras, cosa que resulta inversemblant en un coniller de pagès; però
el seu pelatge és un mostruari de nafres i cosits. Ha sofert tota mena
d'agressions i botxineries. El pal, el ganivet, la pedra, l'aigua bullent, el
sofre encès, la metralla, els brians, la sarna, els banys i les untures
càustiques han assenyalat el seu pas imborrable en aquell cuiro heroic,
fent-ne un tapís policromat, absurd.
Tan curiós com el ca és el seu amo. Es diu Quimet, Quimet a seques.
Prou té germans i germanes; però, si pel cognom d'aquests intentéssiu
conèixer el de l'altre, us erraríeu de mig a mig. En Quimet no sabria pas
on anar a cercar la seva fe de baptisme, i diu que és fill d'una conversa
casual que la seva mare va tenir amb un adobacossis. I s'envaneix del
seu origen com un noble dels seus blasons. La veritat del fet no la sap
ningú; i, entre la família, aquesta qüestió és la que menys interessa de
totes les qüestions.
* * *
En Quimet escassament amida el que amiden d'alçària els homes més
xics sense arribar a pigmeus. Es bastant corbo; el clatell se li emmotlla
a les espatlles, i la barba li toca al pit, un pit amb quilla, arlequinesc.
Adorna la seva cara, seca i de migrades fesomies de raquític, un superb
mostatxo de gavatx. El serva çom a record d'una campanya de carboner
al Conflent. En honor d'aqueix bigoti, únic en el llogarret, on són mirats
amb prevenció com un senyal herètic, el corbo s'absté d'anar a missa.
En Quimet s'emplena la boca del que ha après a França, de les
excelències del cuixot rossellonès i de la bella despreocupació de la
gent gavatxa.
És el més formidable jugador de cau i el que trascola més vi i fuma més
caliquenyos dels que concorren a l'hostal. Les dones casades el miren
com un perniciós exemple per a la jovenalla, i les solteres procuren
evitar la seva encontra en els camins i en la solitud dels camps; sense,
però, fonamentar en res la temença llur. El corbo, per tal atreviment, sol
dir-los una platxèria bilingüe, que les fa enriolar per dintre.
-¡Quina reïra de Déu de garbo que em tragines, Anneta! Deixes un
oratge!... ¡Malerús de jo, que tinc d'acontentar-me amb ensumar-lo!

O bé:
-Ànsia, Rosó! Amb una vuatureta com tu, jo pla n'aniria, de descansat!
I així sempre, expressant, amb una malícia gens agressiva, els seus
anhels, segur d'un refús, conscient de la seva pobra estampa i dels seus
pocs mereixements.
* * *
El corbo era un bon jornaler; però els propietaris de terres no el
llogaven tement que la seva participació en els conreus maleís les
viandes.
Començà a córrer la brama que, feina que feia el corbo, feina que
s'enduia el diable. Si sembrava fesols, se'ls menjaven els gaigs i les
perdius, o es bromaven abans de granar; si batia el blat, es pollava en el
graner; si cavava vinya, la pedregada se'n portava els raïms...
En Quimet es refugià en