ELS HEROIS | Page 8

mai vindria a rescaldar les meves piles ni a traginar els meus boscalls?
-Si tan ple de la seva gràcia estiguessis... potser sí, home, potser sí!
-I, al ruc negre- (el ruc negre era el rector) -que l'ajuda a cavar les seves cols?
-Ja l'ajudarà a guanyar la glòria eterna.
-Pels afers d'ací dessús, jo el voldria!
I trencava l'enraonament pagant la mistela, cosa que animava el sagristà a recomen?ar la conversació el dia proper.
Sobre un punt insistia especialment el missionista: que Déu, totpoderós, no fes cabal d'un miserable descregut que seguidament se'l posava a la boca enllordant-lo i escarnint-lo, era just i no tenia res d'estrany; però, ésser rebutjat de Llucifer després d'anar-hi al darrera complaent-lo i ofrenant-li el míllor de l'home, era tanmateix una vergonya!
Per dignitat s'imposava un acte de contrició, una revirada de conducta. Res: mofa per mofa. No és pas tot u ésser despreciat d'un sobirà o d'un pelacanyes. Més malament del que li havia anat amb l'un no podia pas anar-l'hi amb l'altre. Costarà gaire de fer la provatura?
En Quimet, amo?nat per la lògica del brau servidor de Sant Isidre, se'n tornà a bosc. Eixí de l'hostal, una matinada de fred viu, escandalitzant els tres o quatre ve?ns del poble amb la seva tos de simbomba.
VI
Un jorn, els traginers que havien pujat a muntanya a carregar les sàrries del carbó, s'aturaren a l'hostal. Tornaven de buit. En Quimet no havia pas rescaldat les piles ni, per tant, ensarrionat la mercaderia. Fato, eines i atuells, tot restava escampat sense mirament. Guiats pel Caiman, l'atalaiaren aja?at de boca terrosa en un gran pilot de fulles de roure. Per entre la borra del cabell apareixien les orelles de color de cera verge. Més enllanic del ja? trobaren un plat de sopes de vi, intactes. Comprengueren que en Quimet tenia una mala pe?a al teler, com se sol dir.
Compadits, intentaren endur-se-l'en a casa del seu germà.
-No em toqueu: tinc això d'aquí dintre tan primparat,- (es rautava la sina) -que el brandar del matxo ho esmicolaria per sempre més.
-Què vols, del poble?- li digueren els traginers rodejant-lo afectuosos.
-Pas res. Aneu-vos-en, si teniu pressa.
-Qui es cuidarà de tu, sant cristià!
-No ho sé pas del cert: Nostre Senyor o el diable. Que s'ho facin a cara o creu.
* * *
Els traginers hagueren de donar raó al germà d'en Quimet d'aquella contrarietat. Havien fet l'anada per la vinguda, i això no era pas cosa de ocultar a un amo. Un d'ells va tòrcer de camí. Trobà el negociant a taula bo i dinant, rodejat de la seva família.
-Veies, que el vostre corbo deixarà l'ossada allà dalt. ?Bon negoci has fet, amb el carbó de Serra Fosca! Encara crema dins les piles. ?Un xafarranxo!...
I explicà el què, i, segons ell, en Quimet no tenia pas vint-i-quatre hores de vida.
El pagès acabà d'engolir-se el seu plat d'escudella, menjotejà de pressa unes quantes patates del bullit, begué una llarga tirada del vi de la porrona, demanà el tapaboques a la seva muller, i, punyint la mangala de sanguinyol, va encaminar-se a Serra Fosca. Abans, però, hagué d'aturar-se al poble a fi de trobar algú que volgués donar-li ajut, pagant el que fos. Es tractava de salvar la mercaderia, el poc o molt carbó que no s'hagués recremat dintre aquelles piles abandonades. Després mirarien de fer quelcom pel pobre bosquerol en cas d'atrapar-lo amb vida.
L'únic home disponible era el sagristà de Sant Isidre. No desaprofità pas aquella ocasió de guanyar un bon jornal i, de passada, molt probablement, de redimir l'ànima escadussera del renegat, perca?ada de temps.
Partí amb el germà del corbo, encabint un llibre d'oracions dins les alforges del patifell.
De mitja hora lluny o?ren els ahucs del Caiman. Un núvol negre tapava el sol, arranat a la muntanya; i entre les clarianes dels suros es percebia una rojor d'incendi. Tot plegat no presagiava res de bo. Caminaren més de pressa. Per fi dominaren una vall on s'arrossegaven mandrosament unes llargues filagarses de fum blavós. Flairaren la bravada característica de les piles enceses, i davallaren per entre un brucater atape?t, deixant el camí per guanyar temps. En arribar al lloc de la tragèdia, el núvol negre havia enva?t el cel. El fred era intens, i l'aigua dels reixorcs, gla?ada, cruixia sota les plantes llurs. D'en Quimet, ni rastre. Trobaren el magall, l'aixada, la destrala, unes saques apeda?ades, el fanal amb el dipòsit de l'oli buid, i àdhuc el plat fondo de les sopes de vi sense vi i sense sopes, amb el rústec vidriat de floretes grogues tan net i lluent com si acabés d'eixir de casa el terrissaire. En el pilot de fulles de roure, els dos ja?os del bosquerol i del Caiman, l'un ben a prop de l'altre, eren perfectament obiradors. En front d'aquest misteri, els dos pagesos es sentiren més embasardits que si haguessin topat amb el cadàver del