ELS HEROIS | Page 9

corb. El cridaren esgargamellant-se, fent amb les mans una mena de botzina que enfocaven per tots indrets, i deixant, entre veu i veu, un espai de temps per escoltar atentament.
A jutjar pels ahucs anteriors, el gos del bosquerol devia rondar per la serra, i l'apel·laren amb tota l'ardidesa que els restava. Els xiulets reglamentaris, els esgarips furibunds de guerra, tan enardidors per a coniller de la voluntat del Caiman, no aconseguiren altra cosa que desvetllar les ressonàncies dels clotarals. La nit se'ls tirà al damunt: una nit fosca, brújola, amena?adora. Passà contra cel un duc batent les ales amb lentitud sinistra. El germà d'en Quimet resseguí les carboneres planyent-se del seu estat; d'haver d'esperar el dia vinent per a rescaldar-les. Sota l'espessor dels suros ja no s'obiraven els dits de la mà, i hagueren de basquejar-se a fi de pernoctar en mig de la boscúria.
* * *
Explicar-vos que l'enigmàtica desaparició d'en Quimet donà molt que dir i que pensar, seria perdre el temps.
El seu germà, un cop recollida la mercaderia, va lliurar-se a una minuciosa recerca; l'autoritat despatxà missatgers per a tots els pobles dels encontorns; i es donà una batuda general, sense aconseguir heure el més petit indici del bosquerol. Ningú dubtava ja que el dimoni se l'havia emportat en cos i ànima.
Això, francament, no era pas mica honorífic per a aquell ve?nat de gent pietosa. El poble en massa restà com estabornit de la gosadia del maligne i de la mala anomenada que li pervindria del fet.
-?Ah, fills de l'Esparra, que us en aneu, vestits i tot, cap a l'infern!
Preveien l'ofrentosa dita que burlescament els escridassarien els vilatans en places i camins.
De tota manera restava un punt sense aclarir: i el Caiman? Sobre si un gos pot fer pe?a al diable, es formularen diverses opinions.
Un jorn, però, el Caiman va ser vist per uns artigaires. L'amoixaren. Estigué amb ells el temps just per a afanar-los la cansalada del cistell. Des de llavors, el terrible coniller, de temps en temps, apareixia per les masies, robant el que trobava audaciosament, tornant-se'n al bosc amb tal lleugeresa que fracassaren tots els intents de seguir-lo. De bell nou la fantasia dels pagesos fou esperonada. I de quina manera!
* * *
Una vetlla, la cunyada del bosquerol damnat passava farina. La mainadota dormia; i ell, el marit era absent, a mercadejar un escamot de pins. Bufava el migjorn i queia una gotellada. Fresses estranyes sorollaven la casa, i la masovera sentia un acorament feixuc, inexplicable.
De sobte suspengué la taleia: immobilitzà el sedàs per escoltar millor.
Li semblava haver o?t el trucar d'un bastó a la porta forana. Afinà les o?des, i -Toc, toc... toc, toc, toc...- ja no era possible dubtar-ne. ?El de casa? tenia una altra manera d'anunciar-se: pegava un cop de peu i la cridava pel seu nom. Qui podia ésser, en aquelles hores?
-Toc, toc... toc, toc, toc...- Demostrava el visitant una certa impaciència, repetint els trucs més violents i ardits.
-Qui hi ha?
La veu que respongué darrera la porta hauria esglaiat el més coratjós. Era la veu d'en Quimet, rogallosa velada, tranquila, ferma talment com la d'una ànima que ve a reclamar un deute. Alhora es percebien uns esbufecs satànics. Després, pel forat de la gatonera, aparegué un morro de bèstia apocalíptica, la fosforescència d'uns ulls, unes barres enceses eri?ades de queixals punxeguts, i la pregonesa d'una gola grinyolant.
En això, la porta, mal tancada o empesa per una for?a sobrenatural, cedí, esbatanant-se. En la llobreguesa del defora, il·luminat pel llum de ganxo que sostenia entre tremolins la masovera, es destacà la forma corporal d'En Quimet.
Era el mateix que en vida, més esquàlid, més marcit de cara, amb una rostollada de pèl negre que li cobria les galtes i el mentó, i el bigoti herètic espantosament esborrifat. Davant l'esglai de la seva cunyada, romangué quiet, enciriat, mirant-la de fit a fit amb aquell relleix sarcàstic que el distingia de tothom.
El Caiman entrà festós i lleuger, en actitud gens espectral, apressant-se a ensumar la pastera i els fogons. Ella ni el veié. Sanggla?ada, ni parpellejava ni es movia.
-?Recolliment per aquesta nit, germana!- El faceciós bosquerol feia veu d'olla i avan?ava dreturer, solemnial, arrossegant el corn de la manta que el cobria de dalt a baix com un sudari.
Amb la mateixa parsimònia de fantasma, es ficà a la cuina, rugí en veure el foc apagat, es desempallegà de l'abrigall i aixecà els bra?os. Moment d'horror! La pobra dona cregué que anava a maleir-los per llur descuit en les oracions, per llur mesquinesa a no haver-hi fet dir el bé, com era de consuetud entre famílies cristianes. Res d'això: en Quimet, apaciblement, tirà un bra?at de gatoses al caliu, abastà el pa d'una lleixa, i, quan el foc fou ben encès, llesca darrera llesca, comen?à a fer torrades.
Una ànima agreujada que s'atipa de suca-mulla, sempre resulta inconcebible