ELS HEROIS | Page 7

de repòs. Davallava a la masoveria del seu germà. Passaven comptes, es rentava, es mudava, i, el dilluns, amb la camisa neta i les espardenyes noves, trico-trico, acomboiant-se amb les colles de gent del poble que seguien el mateix camí, se n'anava a un mercat a vila. A cal Pinxo es feia coure una ter?a de costelles de moltó, es bevia un mitjot de vi (un vi de la terra, un poc tocat d'escaldadura, que picava al paladar i desentumia la llengua), i ofrenava son gep als concurrents, el contacte del qual duia bona astrugan?a.
Els marxants de gra, les polletaires, els sagals, els carreters... en fi, tots els qui al migdia es reunien a l'hostal i eren jugadors de la rifa, desembutxacaven el paperots i els refregaven per l'esquena del corbo. Alguns per millor obligar la sort, apuntaven els dècims amb agulles, o els hi ficaven entre la pell i la camisa, prolongant la saturació miraculosa. En Quimet, molt seriós, sarcàsticament seriós, contribu?a a la gatzara amb la seva pacient actitud. Cap al tard muntava altre cop al poble, i es ficava altre cop a l'hostal. Jugava al cau, sopava d'una torrada, i es bevia un segon mitjot de vi. Llavors comen?ava a fer gala del seu esperit fort.
Els pagesos l'o?en escruixits, uns pocs l'animaven amb riallades i assentiments; però el corbo sabia que, quan se n'anirien a casa llur, mirarien amb desconfian?a les vagaroses ombres dels fondals.
El corbo era el darrer a eixir de la taverna. Apel·lava el Caiman, que en anar a vila havia acomiadat a cops de roc, i, tot fent camí, queia, per a no aixecar-se ja fins que el sol li burxava els ulls a través de les parpelles.
* * *
Allà a mitja tardor en Quimet arreplegà un cadarn. Els plats de vi calent no li estove?en pas aquella tos ressonant, dura, i maligna. Es passava els jorns a l'hostal, vora el foc. Quan li parlaven d'anar a veure un doctor, en Quimet somreia. Ell no era pas constru?t com els altres i cap savi de la terra tindria prou coneixement per endevinar la disposició de les seves entranyes desviades esquena amunt. Dintre el gep, pla bé s'hi encabiria alguna cosa: aneu a saber el què!
Un vellet, sagristà de la parròquia, llaminer de la mistela, conversava llargament amb l'empiocat. Era, el tal vellet, mig per convenciment, mig per càlcul, un fervorós devot i un incondicional addicte del rector. Llevat de les estones que la seva afició a la mistela el portava a l'hostal, no es movia mai de la rectoria. Conreava l'hort, ajudava la majordona i feia d'espieta. Durant les vesprades de l'hivern, mossèn Ramon solia llegir-li passatges d'un llibre de missions a la Xina. Al sagristà l'embadalien aquestes lectures. Admirava la constància i l'heroisme dels missioners bregant amb aquells heretges, els més fanàtics i cruels que hagin existit. Es sentia desitjós d'imitar-los, si bé no deixava de compendre que la seva condició de pagès mancat de lletra i sobrat d'anys era un obstacle dels més grossos. Però...! bon Déu!... ?per què, deixant-se dels xinesos, no podia intentar quelcom respecte al carboner, esmer?ant-hi, tal com fos, la seva condició sagrada i el seu gran entusiasme a fer prosèlits?
Els dies feiners ningú els destorbaria: la llar i l'escó deserts de parroquians, serien un lloc avinent per a iniciar, amb calma, aquella obra magna. El corbo estava mig atu?t per una cadarn, i el sagristà acabaria d'atuir-lo amb la visió horrenda de l'infern, procurant de seguida entendrir-lo amb el retret de la gran misericòrdia del Senyor. I...qui sap!
-?és cert, burrangot, que t'has donat al diable?
-No em parleu pas del diable! Jo sí, que us el vendria per quatre sous!
-Que no t'ha fet cabal?
-Jo pensi, si fa o no fa, com a vós Sant Isidre. Són pla bé uns janfúmeres, i no es traussen pas per gent de mala mort com nosaltres. Vós i jo som virosta... enteneu?.. virosta.
En Quimet parlava amb visible amargura, a la faisó del qui ha sigut tra?t impensadament. El diable venia a representar un d'aquests amics poderosos que es reserven per a les situacions desesperades. L'humiliava el pensar que la seva animeta de miserable no fos aprofitadora ni per a ser bullida en les calderes de Perebotero.
El sagristà veié la flaca del bosquerol, i pensà escometre'l per l'indret de l'amor propi. Tragué la seva pipota amb tapador de llauna i broc de canya, hi atape? el tabac infecte, l'encengué esgratinyant amb l'ungla del dit gros el cap d'un misto de cartró, i comen?à a ponderar-li la bondat de Déu. Tanmateix es comportava altrament que el banyut, i s'hi podia confiar. Rei de reis, Senyor de cel i terra, acudia allí on el cridaven, si el cridaven amb el cor net, fervorosos i necessitats.
-Pas que et cregui!- li responia en Quimet. -?Voleu jugar que