ELS HEROIS | Page 6

a ajuntar-se la inquietud de perdre la mercaderia. Llavors el gnom s'enfurismava.
Corria d'a?í i d'allà inspeccionant el color del fum que eixia dels espiralls. Un cop informat de la decantada del foc, del grau de carbonització de la llenya, de seguida comen?ava a manipular estranyament. L'hauríeu vist resseguir d'un a un aquella sèrie de forats rodons, negres i misteriosos; l'hauríeu vist fustiquejar-hi amb estelliscons i trossets de rusca, obstruint aquest, desembossant l'altre; mentre deixava anar, a la boca de tots, el mateix reguitzell de frases comminatòries i d'imprecacions furients. Més que el feinejar d'un pobre bosquerol, era allò un seguit de conjurs i de maniobres cabalístiques.
El braser subterrani obe?a o deixava d'obeir; però, segons com, el corbo adoptava una actitud desesperada. D'un salt es plantava al bell cim de la carbonera.
Els cops metàtlics del seu tràmec incansable ressonaven, entre el traüt de l'aiguat, basardosament, com si provinguessin de la taleia d'un sepulturer foll.
En Quimet bitllava la pila, mal que pesés a tots els elements desencadenats. Però la pila era un fetge: els esclops hi relliscaven; el tràmec s'hi encastava, aixecant enormes pans de terra molla, que calia treure a grapats; i el corbo, amarant-se, enllordant-se, pataquejat per l'huracà, aconseguia, amb repetits esfor?os, destapar el foc. Als seus peus restava obert una mena de cràter guspirejant. El corbo, a fi d'emplenar-lo, prenia un feix de branquillons; mes aquella llenya molla, freda, agressiva, després d'esgarrinxar-lo amb els seus estarlocs, repetellejava espantosament en contacte amb les roentors internes. Una glopada de fum espès, agrós, picant, que un bufarut li rebotia per la cara, li escaldava els ulls.
Un reguitzell de blasfèmies passaven, sibilants i horrísones, per entre les dents serrades d'en Quimet, com un raig de vapor per la vàlvula disparada d'una locomotora a massa pressió.
Aquest desfogament, no obstant, era sols una manera indirecta d'afalagar el maligne. I, ja ben segur d'haver guanyat la seva atenció i de tenir-lo a l'aguait, el corbo l'invocava.
Imagineu-vos-lo al bell cim de la pila, encirat, vibrant de ràbia, entre fumeroles i escaldufaments, envermellit per unes flames d'escotilló, amb el cremall del fanalic als peus, en mig de totes aquelles boscúries tempestejades i d'aquell terratrèmol catastròfic, i no caldrà pas que us ponderi la seva grandesa infernal.
* * *
Penseu bé el que significava donar-se al dimoni en aquella situació i en aquells paratges. I en Quimet s'hi donava de tot cor. Ell, almenys, ho afirmava així, i cap dels actes d'en Quimet ens autoritza a posar en dubte la seva sinceritat, com no sigui la dèria comprovada de fer honor al seu bigoti herètic.
De tota manera, el diable feia el sord a les formidables invocacions del tràgic bosquerol. Ell, però, les repetia sempre amb una desesperada insistència. Ja no calien grans contrarietats ni grans fatigues. Així que les coses no sirgaven com cal, ja el teníeu oferint l'ànima tranquilament, amb la mateixa sang freda que hauria ofert un per-beure a un altre carboner a canvi de feinejar per ell durant un jorn de galvana.
En Quimet, no obstant, tenia el convenciment que no oferia gran cosa: un escaig de l'obra divina, contrafet i grotesc com el mateix cos, això que n'havia ja abandonat pels deserts de la terra com una fallida vergonyosa de la seva inspiració i del seu art.
De vegades, en Quimet, reincidia en les seves ires: tornava als seus procediments de violència així que tornaven les grans penalitats.
Se les havia amb la seva mare i després amb l'àngel custodi. Ella per haver-lo concebut a salt de mata, i l'altre per la seva protecció temerària, els ajuntava en uns mateixos insults, acusant-los de la seva dissort.
El Caiman, que no era pas massa beat ni escrupolós, en oir el seu amo s'agemolia sota una estepa amb un bell tremolor, acabant per fugir a quatre peus junts.
En Quimet arribà a sospitar si aquella bèstia tindria un bon esperit al cos, i en més d'una ocasió estigué a frec de passar-ne els taps d'un tret d'escopeta. No es recordava que el Caiman, oint una lletania per l'estil, hagué de suportar uns banys d'infusió de llentiscle que el deixaren net de pel com una pota de vedella escaldufada.
Demés, sempre que en Quimet es desvetllava massa per la salut del gos, etzibava aquell reguitzell de blasfèmies, i tant com mai en les aplicacions minucioses i terribles dels remeis heroics.
En veritat, però, que ningú del món fóra prou aciensat per a dir- nos si el cor d'un irracional és susceptible de compendre el que hi havia d'imposant i temerari en aquell desig de mort i damnació expressat a gola plena en la llobreguesa d'una nit tempestuosa, entre la violència dels elements destructors, al cor d'unes boscúries sense límits, a l'hora fatídica de les aparicions, de les llumenetes misterioses, dels contactes vellutats i hòrrids i dels averanys satànics.
V
En Quimet, termenada una campanya, solia pendre's alguns jorns