ELS HEROIS | Page 5

que no li hagués aterrat el suro en l'escalaborn del qual passava les hores d'enlluernament diürn. i en Quimet i el gamarús s'entenien i expressaven la simpatia llur, trucant la rusca, com dos ve?ns separats per un embà.
Els teixons, les guineus i els porcs senglars no feien pas cabal de la presència del bosquerol. Ell n'estava encisat, i ho retreia amb urc, a la faisó de certs polítics de províncies en omplenar-se la boca del tracte familiar que han rebut dels cortesans.
En Quimet us narrava pintorescament la seva vida de solitari; us ponderava el seu gaudi misantròpic; la pau de les boscúries, el repòs que dóna l'absència de camins i carreteres, la certesa de tenir el germà de ra?a més proper a sis o set hores lluny, el no existir ni per al rei ni per al papa, i la il·lusió de saber-se oblidat, perdut, com una bèstia inclassificada en un desert.
Solia ponderar també els goigs materials que li proporcionava la seva vida humil: la gana que desperta el baume de l'olla penjada en una forqueta, bullint al sol; el coratge que es rep d'un plat de brou de sagí ranci barrejat amb el vi de la boteiola, el gust especial de la cansalada sofregida amb llenya de pinetell, i el sabor del pa de vida guardat dintre la saca, torrat per les ventades i estellat a cops d'ullera de destral.
Us parlava, demés, del bell humorisme de les sargantanes que se li ficaven als esclops; dels catifets amb les xutes, el flauteig de les quals escarnia fins a menar-les al cim d'una branca morta a tret d'escopeta, i de la fraternitat aconsoladora que l'unia amb el Caiman, que es desvivia per distreure'l i complaure'l empaitant esquirols i lladrant a les serps, fent altres manifestacions platxerioses, i esdevenint honrat i frugal, Déu sabés si per virtut o per manca de temptacions.
I en Quimet, per no perdre l'ús de la paraula, s'habituà a enraonar amb el gos. Tots els carboners, mentre les piles cremen, tenen algunes estones desvagades; i era llavors que el corbo apel·lava el Caiman, s'asseia terra enllà, el feia jeure entre les seves cames, i, amb una horrible ostentació d'impietat, li ensenyava doctrina.
En tractar-se dels manaments de la Llei de Déu, suprimia el sisè com una concessió especial que creia de justícia no sols per al gos, sinó també per a l'amo.
IV
En Quimet, amb aquella vida, havia arribat a un grau d'enduriment corporal i espiritual insuperable. Els altres bosquerols solen construir una sòlida barrera de boscalls i gleves, un estoig de la seva còrpera amb palla per jeure, una petita llar i una porta de feines, que barra el pas al gebre i al vent-pluig. El corbo no perdia el temps en coses supèrflues: una rusca, una saca, un feix de ginestells, combinats enginyosament segons el seu instint de nòmada, li servien d'escut contra les agressivitats del cel i la muntanya. En les bonances, passava la nit allí on coincidia la son i el lleure. Ell i el Caiman s'esternellaven junts entre l'arrelamenta d'un suro, sota els brancatges, que els protegien de la serena. Si el temps era desapacible o amena?ador, es tiraven una sàrria per damunt i dormien angelicalment, com una damisel·la entre matalassos i edredons de plomes.
-El ja? dur és un remei contra la mandra.- afirmava en Quimet; -i una pila encesa no en vol, de mandra: vol ser vetllada com un malalt; i això obliga al carboner a dormir amb un sol ull i amb una sola orella.
Quan la disposició del foc en les carboneres exigia aquesta cura i assidu?tat, comen?aven les penes del bosquerol. Amb lluna o fosca, amb tramuntanes o gebres, amb pluja o neu, ell havia de fer la seva ronda nocturna, barranquejant pels sots i entaforant-se per les brolles a fi de vigilar aquelles combustions subterrànies, que eren els seus camps i vinyes.
Sovint bramulava el llevant, i els núvols donaven l'aigua per amor de Déu. Els pins i les sureres eren rebregats per l'oratge, i les branques rajaven amb fúria de canals sobre l'esquena del corb. (-El gep se m'anava estoveint- deia ell pintorescament.) Els córrecs esdevenien torrenters, i les fondalades estanys, que calia travessar amb aigua fins a la cintura: aquella aigua bruta i escumosa la fredor de la qual penetra fins al moll de l'os. Entretant, la marmanya de la serra, xopa i empague?da, se li arrapava al vellut de les calces, privant-lo de trascamar; i el gotellar del xàfec li assotava el rostre, li anegava la visió, se li escorria pel clatell, esquena avall, i la llumeneta del fanalic, darrera els vidres entelats, fumosa i esgrogue?da, agonitzava per moments.
Amb una tempura així és quan les piles fan el boig, i en Quimet mai deixava d'atrapar-ne alguna en camí de recremar-se.
A la flagel·lació contínua i amo?nosa de l' oratge venia