ELS HEROIS | Page 4

trobar la seguida del catau.
Llavors compreníeu la servitud del ramàs. En trobar-lo esgratunyant, en Quimet tornava a aja?ar-se, tornava a empènyer fins que la boca de la cavorca era un buidat exacte del seu tors, un contramotllo de mènsula grotesca.
El moment solemnial esdevenia més tard, després de repetir diverses vegades aqueixa maniobra i d'esventrar, a cops de magall, mitja muntanya.
Dins el fossar, en Quimet furgava amb un estaquirot. Així que treia pèl, una resquícia de pèl com fil de teranyina, llan?ava un crit de victòria.
Desenganyeu-vos; les excavacions mai deixaran de ser emocionants. Tant li fa que es tracti d'un conill ple de vida com d'un egipci mort i embalsamat: el misteri i el dubte hi són, i la troballa us exalta.
Per això el bosquerol, aconseguit el pèl, pegava les darreres magallades amb un braó de trenta mil diables. De seguida, bra? nu, les dents apretades, boca terrosa, el vèieu maldar per punyir la víctima. El Caiman, oblidant ressentiment, pretenia ajudar l'amo. Encirada la cua, dretes les orelles, allargassat també, introdu?a el morro pel sotaixella d'en Quimet. Els gemecs de l'home es barrejaven amb els grinyols del ca. En les profunditats del cau repercutia un trepeig violent.
àdhuc la mateixa naturalesa participava de la nostra expectació. Els pinsans emmudien en les branques, el Montseny nevat s'aguantava l'alè, el sol empal·lidia, i el cor de la terra panteixava.
Una immobilitat absoluta del ca?ador i uns tremolins en les anques de l'ajudant precedien el desenlla?.
De sobte, una estremitud, una bursada, un xoc subterrani, uns mots amorosos d'infinita tendresa, com -?Vina'm aquí, pobric, estimat de la mare!, i el corbo es redre?ava d'un salt. L'instint satisfet li birbillejava en les nines, xiques i cruels com les d'un aligot. Alzinant el bra? pel cim de la tanyada del brucater, ens mostrava la presa. El conill era un remolí, d'espeternecs i revinclades, cabdellant-se i descabdellant-se. La seva gràcia elàstica i el seu pelatge suau, fi, llustrós, net, immaculat, contrastaven amb la figura massotera del ca?ador, tenyida de fang roig, amb pegats de terra a les genolleres, sobre el pit, pels cabells i celles. Veritablement el desencauat, segons apariència, era en Quimet.
Glapint i claquejant les dents, el Caiman feia bots formidables amb la pretensió d'abastar el conill.
-Marxa! marcha, dic!... Llamp te parteixi! marxa!
El càstig a tanta impertinència no es feia esperar. Un ahuc horripilant somovia l'afrau. El gos, amb el ventre ensorrat, la cua tocant-li el llombrígol, amb cara de basqueig, eixancarrant-se, es perdia bosc endins. Alhora, la manassa d'en Quimet queia de cantell, a l'esbiaixalla, entre cap i orelles del conill: un cop sec, violent, escruixidor, que hauria esnucat un gegant. I mai havia de repetir-lo.
III
Jo vaig conèixer el corbo a casa un seu germà, un pagès llest i d'empresa que vivia en una casica de fam i set, però que l'ase em flic si hauria baratat els seus guanys de negociant de llenyes i carbons amb les meves rendes.
Aquest germà va ensinistrar-lo en el negre ofici de carboner donant-li a carbonejar els suros de les seves trafiques.
Així l'allunyava de l'hostal i de la gent del poble, que comen?aven a mirar-se'l amb mals ulls.
Els tocoms on en Quimet realitzava les seves campanyes eren la cosa més feréstega que us pugueu imaginar.
En ple dia, batent-hi el sol, us hi sentiríeu acovardits, propicis a la superstició i les inquietuds sobrenaturals. Els mateixos pagesos, amb la sensibilitat esmussada i la imaginació entumida, no deixen d'experimentar-hi vagues paüres. -Són indrets que no fan goig- diuen ells. Generalment es tractava de verals desconeguts del mateix propietari; reclots fantàstics on les soques cauen de vellúria, rosegades pels banyarricends, cobertes de molsa blanca i de nafres infectes enormes que suquegen podridum; córrecs pregons, emmalesats, on fosqueja a mitja tarda, on hi ha cavorques de ramatge d'una llobreguesa perennal, on s'atura la gosadia dels ca?adors, que s'acontenten amb estimbar-hi pedruscalla. A voltes, però, en Quimet carbonejava a l'obac d'un cimal abrupte; un d'aqueixos cimals que s'obiren de lluny perduts en la maror selvàtica, el mateix que illots inabordables, assiluetats de penyalars ingents i vegetació torturada. O també en el flanc d'una serra immensa, entre valls intransitables, rodejat de pinedes laberíntiques, d'embardissaments com catedrals i rocasses de configuració monstruosa, disseminades arreu, com un ramat ciclopi.
?Imagineu-vos el corbo, sol, ben sol, vivint en aquells mons de Déu lo pare!
Esdevenia el veritable esperit familiar de les grans brolles inexplorades, de les cofurnes dels roqueters i dels troncs balmats. Negre de mans i cara, el gros bigoti marcit, els cabells llargs abrigant-li el clatell, amb son tricot gris esfilegassat, com la faixa, les calces i la gorra (cosa que el feia semblar pelut), us compareixia impensadament d'un aire matusser i sarcàstic, amb tot l'aspecte d'un nan sobrenatural.
* * *
En Quimet convivia, amigablement amb les salvatgines. Em contà que havia sigut veí d'un gamarús tota una hinvernada. L'animal arribà a agrair-li