ELS HEROIS | Page 3

mans curtes, amples i feixugues semblaven haver nascut arrapades al mànec de les eines i ser mesell com la mateixa fusta. Aterrant suros, estassant bardisses, capolant soques, arrabassant arbo?os, treballava com un mal esperit. Tot el que fos destruir, esmicolar i encendre, ho feia amb goig, amb pitrades furients, serrades les dents, exhalant el coratge amb un -Oohà!- estentori cada cop que enfonsava el magall en el llècol, o la destral en l'encetadura d'un torell, d'on feia saltar estellicons brunzents que l'estrompassaven. Era aquell treballar una mena de combat: el corbo esbravava la seva ira de pària; trobant, en el repós, la satisfacció d'una venjan?a justa, realitzada indirectament.
Damunt la seva trista esquena de contrafet, els boscalls s'hi assentaven a meravella.
Ses cames de garrell no desdeien pas per una arrova d'excés, i eren prou elàstiques per a saltar córrecs i redre?ar-se com una molla d'acer en les inevitables caigudes, baldament s'haguessin enfonsat fins al genoll en els pendissos de greda somoguda o en els tous de fullaraca dels obacs.
El cos del corbo, rabassut i àgil, era la nata per travessar les maleses. Es ficava en mig dels embardissaments i dels gatossars més espantosos. Si no podia trascamar-hi a for?a d'enginy, s'hi llan?ava furient, caragolat com un eri?ó. Llavors hi obria un trau amb la mateixa facilitat que l'hauria obert una roca de deu quintars estimbada.
Les agressivitats del bosc no podien res contra la seva pell bruna i mesella, on les pues dels arns, de les argelagues i dels esbarzers amb prou feines, en esgarrapar-la, deixaven senyal: un ratllat blanquinós, talment el d'un pissarró en una pissarra.
II
En Quimet, si tenia amics, ho devia al Caiman. El gos completava l'amo. Junts, ficats en una vall, feien bona feina. Allí on ells passaven no hi havia salvatgina segura, per entaforada que estigués. Totes les proteccions, tots els murallars de vegetació, totes les catabaumes d'espines, tots els timbarros atape?ts de brosta, tots els xaragalls entravats de romagueres, no hi servien de res.
Per això els ca?adors associaven en Quimet en les grans batudes. En Quimet tenia una escopeta que sempre feia figa. Havia passat per totes les ferreries de la contrada, i, en cada una, els martells feixucs, les llimes grofolludes, els mandrins grossers, les fornals de trempar relles i la for?a bruta del manyà li causaren un nou estropell. Això no vol pas dir que aquella arma no es disparés tota sola en el moment més inesperat. En Quimet, però, la idolatrava. La idolatrava perquè era una arma xica de damisel·la, una joguina; i Déu sap de quins enigmes d'entendriment són susceptibles, els tristos contrafets.
En canvi, el que mai fallava, en les mans d'en Quimet, era el magall. Conill encauat, conill al sarró. Durant el meu tracte amb el bosquerol, ni una sola vegada he vist desvirtuada aquesta sentència. Bé n'érem, de lluny de ve?ns! i bé n'hi havien, de serres i turons interposats entre el lloc de la peripècia i la masoveria més propera on poguéssim manllevar un magall! En Quimet no tenia pas mandra. Es desempallegava del sarró, la brusa i l'escopeta, i partia boscos a través. ?O belles i plaents esperes assolellant-me en els fondals de la Trencada, flairant les molses del brucater, oint els tords en l'arbo?ar, i veient el desesperat Caiman, rauta que rautaràs, grinyolant, esbufegant, queixalejant les arrels que no havia pogut rompre amb les ungles, i etzibant un brollador de terra humida entre les seves potes del darrera eixancarrades!
Llavors m'enervaven: ara, el record, tan sols m'omple d'agra?ment retrospectiu pel brau i temerari desencauador.
Ell revenia més prest del que suposàveu. El cansament cornava dins aquell pit contrafet, i la suor li rellentia al front. El primer Déu-vos-guard era una puntada de peu al Caiman que el rebotia contra els matolls. Després llan?ava la gorra i el magall. Una estranya maniobra emprenia, en Quimet, abans de comen?ar la tasca. Consistia a trencar un manat de brucs i a introduir-los dins el catau tant com el bra? en podia haver. Així que el bra? curtejava, el corbo, ajagut, estiragonsant-se, fent el cap enrera, seguia empenyent amb gemegoses estremituds. Quan la galta, el muscle i el gep se li havien emmollat en la terra fresca del catau, esventrat pel Caiman, el bosquerol es redre?ava, desembrussant-se l'orella, escopint llot i eixugant-se les fesomies de rajoler amb la mànega de la camisa.
Tot seguit, en la clotarada, retrunyien els cops isòcrons, persistents, somorts, del magall, i l'esbufec de les pitrades del brau minaire. ?Durarà molt, aqueix treballar de negre? Durava el que havia de durar. Si el conill s'hagués entaforat a les entranyes de la terra l'hauria perca?at en Quimet.
Arribava un moment que les gleves, les pirroces de bruc, les llenques de molsa i els matolls arrabassats formaven un munt, soterrant les cames del bosquerol; i, en aquella catastròfica confusió, ningú hauria sigut capa? de