Argelaga florida | Page 7

i no'm puc remuntar... quin suplici!... vost�� se'n fa c��rrec, que tamb�� ha compost... els metges s��n gent encartronada per la ci��ncia i tenen el cor de suro... Descansi! oi!... i aix��s haur�� de morir-me sense deixar res. L'home no t�� dret a morir-se si no deixa quelcom de m��s interessant que un vulgar esquelet!... Ara que escric un poema sinf��nic del riu! primer tinc escrita la calma matinal i el riu que neix entre un roqueral abrupte... se sent un remat, un pastor, el vent, el cant de les ��guiles, el xiulet de l'isart... despr��s el riu se torna una cascata aixordadora i tot un devassall d'orquestaci�� ho descriu, fins que torna l'aigua a lliscar calmosa... ara hi ha muntanyes quietes i passa per una f��brica on se senten les remors del treball i les cant��ries dels homes i de les noies que treballen... arriba a un poble on hi ha una festa, amb danses populars i llums alegrois que s'enmirallen en l'aigua... i el riu sent l'alegria i el tema del neixement de l'aigua se barreja amb les danses del poble... i per fi, passant per clotarades i valls, arriba a mar. Tema del mar tot majestat... tot realesa, el metall esclata a tota for?a ufan��s... superb... i el riu prenent comiat de la terra fina dins la mar! Notes llargues de corda, tot molt pausat, molt fi, com un ��xtasi!
-Molt b��... molt b��, m'agrada molt!
-Veu, ara'm sembla que estic m��s tranquil... Apunti... Clau de sol... sol, do, mi, re...
-Mira Joan, et toca la medicina.
-Ja ho veu, Mossen F��lix... aix��s em mataran... ben segur que aix�� ho mana aquell metge que t�� cara d'empressari... criminal!
-Calla fill meu! que no't sentin... que s��n aqu�� mateix...
-Ja'ls hi pot dir ben clar... el meu metge ��s Mossen F��lix... ara estic mellor!
-D��u ho vulga!
-Senyor Joan no s'enquimeri, venim a curar-lo,- va dir temerosament la Remei, entrant de puntetes...
-Ja hi som! aix�� ��s pitjor que un concert!... Mira Remei, si consegueixes que'm deixin en pau amb Mossen F��lix et far�� un poema!... Tamb�� podr�� fer-se un poema festiu... Strauss ha descrit les entremaliadures d'un trinxeraire pels carrers de la ciutat... Figuri's quin poema sinf��nic que tenia mig pensat, per fuetejar amb la batuta a les dones insoportables de les ciutats. Un poeta que surt al camp amb una damisel��la. Ell li canta la puresa del camp i ve una tempesta... Aix�� ben orquestat; for?a corda perque el que cau ��s una pluja a torrentades. El poeta s'eixopluga sota un arbre; la damisel��la sota un altre i quan la pluja escampa, el poeta no coneix la seva companya... tota destenyida, de cabells, de llavis, de galtes... el cos deformat, les arrugues marcades... i a terra l'aigua tenyida de colorets! El poeta fa una rialla cruel, agafa el ram que havia fet i el dona a una pastora, que passava amarada com ells, per�� d'una beutat excelsa! Tot se pot dir en m��sica!... ah!... i la dona pintada, de ciutat cau morta de l'afront i la gelosia!
Els metges amb unes bates blanques van entrar sense dir res a ning��... Mossen F��lix va al?ar-se, la Remei va fugir esfere?da... Anaven a curar-li la m��. L'aire de l'estada s'anava omplint de les sentors fortes dels remeis que li posaven.
-Em deixo curar, per�� que Mossen F��lix no es mogui; ��s el metge del meu pensament!...
-No hi ha res que dir- feu el cirurgi�� amb amabilitat.
-Ja ho veu, Mossen F��lix, que si jo no me afanyo no podr�� seguir la process�� i em sap greu de morir-me amb el meu mateix cos. Jo sento que la inspiraci�� em crida!... i aquests pent��grames m'ofeguen... sempre junyit! Vui seguir lliure la clariana benhaurada de les inspiracions; amarar-me les nines de llum... tan esmorte?des com les tenia vora les resplandors febles i malaltisses de les ciutats! Ara em sento com un ofec i ��s que'ls pent��grames m'entortolliguen com uns filferros i em sento el viol�� clavat al pit...
-El veig perdut, aquest xicot!... pobre Joan el miracler!- digu�� un dels metges que havia arribat aquell dia per a veure'l. -Quin canvi ha fet aquest home en pocs anys! Fins als trenta era un home feli?. Quan va at��nyer el cim de son renom mundial li vingu�� la fal��lera de compondre... i sempre l'haurieu vist lluitant entre l'estudi, les vuit hores de tocar el viol�� i la frisor de no poder escriure. Aix�� el posava malalt. Un cop que no va assajar, per poder escriure, el p��blic ho va con��ixer... i ell tamb��: aleshores sent�� la trag��dia de veure's aplaudit sols per cortesia i per tornar als seus miracles va matar-se nits i dies, com un asceta! Sort que llavors vingu�� a mi i el vaig distreure fent-li fer vida de camp... i de fam��lia. A casa l'estimen tots! Ara els he deixat consternats!