Argelaga florida | Page 7

mateix segle!... correu!... cuiteu!... porteu-me
papers i ploma que tinc el tema del gorg!- i se asseia al llit cridant a
tothom.
-Calmi's, don Joan... que li convé repós.
-Calli vostè!... i no torni a entrar més, quin fàstig! Sembla un
empressari! Mossen Fèlix!... vingui vostè que és un home de cor bó,
faci'm una caritat... segui aquí, ben aprop meu que li dictaré. M'estic
morint d'inspiració... quina mort més terrible... quin trasbals que sento
dintre meu! Jo ho diré tot a vostè perque'ls altres no'm comprenen!
Que'l molesto?
-No home! molestar mai! però potser el perjudiqui!...
-El que'm mata és no poder desfogar-me... miri's soc com un aucell
lligat a terra amb les ales lliures i fornides... les faig moure i no'm puc
remuntar... quin suplici!... vosté se'n fa càrrec, que també ha compost...
els metges són gent encartronada per la ciència i tenen el cor de suro...
Descansi! oi!... i aixís hauré de morir-me sense deixar res. L'home no té
dret a morir-se si no deixa quelcom de més interessant que un vulgar

esquelet!... Ara que escric un poema sinfònic del riu! primer tinc escrita
la calma matinal i el riu que neix entre un roqueral abrupte... se sent un
remat, un pastor, el vent, el cant de les àguiles, el xiulet de l'isart...
després el riu se torna una cascata aixordadora i tot un devassall
d'orquestació ho descriu, fins que torna l'aigua a lliscar calmosa... ara hi
ha muntanyes quietes i passa per una fàbrica on se senten les remors del
treball i les cantúries dels homes i de les noies que treballen... arriba a
un poble on hi ha una festa, amb danses populars i llums alegrois que
s'enmirallen en l'aigua... i el riu sent l'alegria i el tema del neixement de
l'aigua se barreja amb les danses del poble... i per fi, passant per
clotarades i valls, arriba a mar. Tema del mar tot majestat... tot realesa,
el metall esclata a tota força ufanós... superb... i el riu prenent comiat de
la terra fina dins la mar! Notes llargues de corda, tot molt pausat, molt
fi, com un èxtasi!
-Molt bé... molt bé, m'agrada molt!
-Veu, ara'm sembla que estic més tranquil... Apunti... Clau de sol... sol,
do, mi, re...
-Mira Joan, et toca la medicina.
-Ja ho veu, Mossen Fèlix... aixís em mataran... ben segur que això ho
mana aquell metge que té cara d'empressari... criminal!
-Calla fill meu! que no't sentin... que són aquí mateix...
-Ja'ls hi pot dir ben clar... el meu metge és Mossen Fèlix... ara estic
mellor!
-Déu ho vulga!
-Senyor Joan no s'enquimeri, venim a curar-lo,- va dir temerosament la
Remei, entrant de puntetes...
-Ja hi som! això és pitjor que un concert!... Mira Remei, si
consegueixes que'm deixin en pau amb Mossen Fèlix et faré un
poema!... També podrà fer-se un poema festiu... Strauss ha descrit les

entremaliadures d'un trinxeraire pels carrers de la ciutat... Figuri's quin
poema sinfònic que tenia mig pensat, per fuetejar amb la batuta a les
dones insoportables de les ciutats. Un poeta que surt al camp amb una
damisel·la. Ell li canta la puresa del camp i ve una tempesta... Això ben
orquestat; força corda perque el que cau és una pluja a torrentades. El
poeta s'eixopluga sota un arbre; la damisel·la sota un altre i quan la
pluja escampa, el poeta no coneix la seva companya... tota destenyida,
de cabells, de llavis, de galtes... el cos deformat, les arrugues
marcades... i a terra l'aigua tenyida de colorets! El poeta fa una rialla
cruel, agafa el ram que havia fet i el dona a una pastora, que passava
amarada com ells, però d'una beutat excelsa! Tot se pot dir en música!...
ah!... i la dona pintada, de ciutat cau morta de l'afront i la gelosia!
Els metges amb unes bates blanques van entrar sense dir res a ningú...
Mossen Fèlix va alçar-se, la Remei va fugir esfereïda... Anaven a
curar-li la mà. L'aire de l'estada s'anava omplint de les sentors fortes
dels remeis que li posaven.
-Em deixo curar, però que Mossen Fèlix no es mogui; és el metge del
meu pensament!...
-No hi ha res que dir- feu el cirurgià amb amabilitat.
-Ja ho veu, Mossen Fèlix, que si jo no me afanyo no podré seguir la
processó i em sap greu de morir-me amb el meu mateix cos. Jo sento
que la inspiració em crida!... i aquests pentàgrames m'ofeguen... sempre
junyit! Vui seguir lliure la clariana benhaurada de les inspiracions;
amarar-me les nines de llum... tan esmorteïdes com les tenia vora les
resplandors febles i malaltisses de les ciutats! Ara em sento com un
ofec i és que'ls pentàgrames m'entortolliguen com uns filferros i em
sento el violí clavat al pit...
-El veig perdut, aquest xicot!... pobre Joan el miracler!- digué un dels