Argelaga florida | Page 6

de
recances aquella nova sensibilitat, a cada moment impressionada per
les remors i les visions més petites. Tot aquell món era per a ell una dèu

de inspiració. Quina errada, l'haver corregut tantes terres deixant la dèu
d'un treball més fértil que no era l'execució de les obres dels altres!
Prou aquella personalitat que posava en son treball de violinista, li deia
a cau d'orella que ell tenia quelcom que no hi era, a les solfes que
estudiava... Aquells miracles que li exigia cruelment el públic, fins a
exhaurir-lo moralment, eren corcó d'aquesta ànima que avui se sent
nova, sensible, voladora en els espais de la inspiració més sublim. Ara
ell se'n donava compte entre aquella natura feréstega, i sentint una
mena d'atracció sinistra envers el gorg, que ell tenia al cap, com
aquelles sonates que sols conseguí d'executar després de nits senceres
d'estudi i de una preocupació constant, gairebé malaltissa.
-Avui... o saltaré o me'n vaig!
La nit era ben fosca... la lluna no es veia. Una lleganyada, de bon matí,
isqué de part de França i s'anà extenent, extenent, i ara fa nit quieta,
muda damunt l'encontrada.
-Avui, avui,- i va pendre aquella decisió íntima amb la qual cada dia de
concert li calia apaivagar les inquietuds íntimes que sentia abans de
sortir al públic. -Avui!... avui!-
Pren l'embranzida dalt de la roca. Però s'atura de sobte. Torna a
començar i es llença, mentres el pastor crida esglaiat:
-Que fa, senyor!... no corri tant!... no corri.
El violinista no ha sentit res, i com té massa embranzida, cau damunt
d'una roca; no s'ha sentit clapoteig d'aigua. Un cop feixuc i un crit
estrident esgarrifaren el pastor.
-No ha saltat bé, i la paga; pobre senyor noi!
Damunt d'una roca el pastor va agafar-lo, com un morent. Anava
ressolant, ressolant i tenyint de sang l'aigua misteriosa del gorg Blau.
-Necessitat! Necessitat! correu! veniu!

El moliner ho ha sentit. Surt a la finestra i sent els crits de part del gorg.
Agafa la escopeta l'encara al cel i esclaten dos trets, senyal de dissort, i
s'encamina cap al gorg tirant altre cop dos trets d'alarma que'ls ecos
repetien com si la natura volgués ajudar la veu tètrica d'auxili.
Llunyanes, molt llunyanes brollen dues fogaines i després se senten dos
trets i més cap ençà fan altre tant.
El pastor sent passes. És el moliner que arriba. S'emporten en Joan...
Allí al molí van eixugar-lo, van vestir-lo i li feren pendre vi i olorar
vinagre. Una dolor clavada a la mà esquerra va fer-lo reviscolar.
Sentí gust de terra i l'anguileig de la sang que li baixava del braç. Ja'l
tenien net i embenat, i encara se sentien frisosos els espetecs de les
escopetades...
El pare d'en Joan també va llevar-se. Ben cregut que hi havia foc,
aiguat o lladres, sortí a la finestra dient:
-Si no fos pecat desitjar un mal... fins me'n alegraria del que deu passar!
ben segur que'l noi hi passarà una bona estona. A ell li agraden tant les
coses estranyes!
I abans d'encaminar-se cap el lloc de la dissort disparà la escopeta de
canó llarg.
Més que en un llit és en una torre de matalassos on reposa en Joan. Fa
vuit dies que hi està. De dia compta les bigues del sostre, de dreta a
esquerra, d'esquerra a dreta. Ara seguides, ara saltant-ne una, ara
saltant-ne dues, ara comptant les més distants, després les més juntes.
N'hi ha quatre de bigues i ell hi veu les quatre cordes del seu violí i les
petja amb la mirada i canta amb l'imaginació. El desvari no'l deixa. La
febre l'ablana.
-Quina processó tant llarga! vull anar-hi jo també. Miri, doctor, quina
corrua! Mozart... ell mateix porta el penó... em fa patir, té una fesomia
abatuda; se veu que ha passat misèria... Oh, Mendelssohn! Miri Bach...

Joan Gabriel Bach... abans de tornar-se cego... Beethoven... pobre, com
perd el compàs de la processó!... tant sord... Chopin: ¿sent com tus?
s'està morint, pobret!... Liszt, quins cabells tant blancs!... Wagner, mal
arquitecte, quantes de parets llises ha fet... Ricard... Ricard... vina...
mira l'obra d'en Gaudí... la portada del temple que fa... allò són
proporcions... Quina processó tant llarga... Miri doctor, miri! què em
fa?.. que'm punxa?
-No, és una injecció... procuri dormir, calmi's, que li convé el repós...
-Sí després que hagi passat la processó!... Aquests sí que no'ls conec...
si gairebé no's veuen... semblen fets de boira... mig esborrats!... pobrets!
En Rubinstein, el pianista; en Sarasate, tots els pobres executants... van
coixos, agònics... si gairebé no poden seguir i cauen... doctor corri...
doni'ls una injecció, que's moren... que no arriben tant sols a la
generació futura; moren dins les orelles dels que'ls han sentit... seran
oblidats per sempre com els tenors i els toreros... com jo! igual que jo
que'm moriré aquest