Argelaga florida | Page 8

metges que havia arribat aquell dia per a veure'l. -Quin canvi ha fet
aquest home en pocs anys! Fins als trenta era un home feliç. Quan va
atényer el cim de son renom mundial li vingué la fal·lera de
compondre... i sempre l'haurieu vist lluitant entre l'estudi, les vuit hores
de tocar el violí i la frisor de no poder escriure. Això el posava malalt.

Un cop que no va assajar, per poder escriure, el públic ho va conèixer...
i ell també: aleshores sentí la tragèdia de veure's aplaudit sols per
cortesia i per tornar als seus miracles va matar-se nits i dies, com un
asceta! Sort que llavors vingué a mi i el vaig distreure fent-li fer vida de
camp... i de família. A casa l'estimen tots! Ara els he deixat consternats!
Com que és un àngel! qui no l'estima! és una criatura! Darrerament fins
feia rebequeries. Havien d'anar a l'hotel a cercar-lo en auto en el
moment precís que'ls teatres eren plens; sempre deia que ho faria
malament, que posessin un rètol anunciant que estava malalt... que ell
no's sentia els dits, que feia massa humitat, què sé jo! El que patia! I
sempre aquella por de donar un desengany! -M'han posat tan amunt que
ja no hi arribo,- em deia un dia plorant de ràbia davant un contracte que
no volia firmar, per un teatre cabdal de New-York... Per això jo li vaig
dir: -Reposi... vagi a casa seva una temporada.- Els tics nerviosos se'l
menjaven i la visió de les grans multituds l'esfereïa, perque sempre li
venia al pensament que hi havia el doble d'orelles que no de caps
d'espectadors, i això l'enervava... si sembla un vell i no té quaranta anys
encara!
Mentres el pobre Joan es sentia dut per les visions delirants, el món
musical cercava les darreres noves de la seva salut. Tota la batllia era
plena de gent inconeguda. Admiradors, amics, periodistes. I tots els
periòdics havien dut fotografies del lloc on caigué, de la casa pairal,
d'ell, del pastor, de sa família i de Rodós.
No hi havia remei. Un dia els metges veieren la negror sinistra de la
gangrena arrelada en els dits de la mà esquerra; aquella que's sentí
adolorida al molí. Van parlar tancats en una cambra més d'una hora.
Tothom va estremir-se. No hi havia remei. En aquella mà s'hi arrelava
la mort i calia de tallar depressa!
-Si el malalt no fós el violinista miracler, ja fora curat; li haurien tallat
la mà el segon dia... ara com és ell, ho havem provat tot i ara havem
esperat massa... Si no li tallem la mà avui mateix, perdrem la mà i la
persona... Vostès diran què decideixen.- Això deia un cirurgià menut,
de frontalera ample, llisa i lluenta, que duia lents i parlava depressa i
confós.

Avui la batllia està de dol. En Joan és operat. L'han adormit amb
l'excusa que l'havien de curar i li farien massa dolor i ell s'ho ha cregut.
La malícia i la seva ànima mai no s'havien mesclat... Avui la batllia està
de dol... tots parlen baix i caminen de puntetes i els plors esclaten
continguts, i els respirs s'apaguen a mig néixer.
Damunt una taula, en una safata coberta amb un drap, hi ha la mà de'n
Joan. Tots els que passen la miren i s'esgarrifen. El pobre pare la vetlla;
l'esguarda fixament movent la testa i plorant; s'escruixeix en veure
aquelles taques negres i aquella inflor terrible.
-I doneu gràcies a Déu, que si no cuitem és ben mort,- va dir-li el
cirurgià.
-També morirà quan ho sàpiga... Avui ha mort la mà i després morirà el
cos,- va respondre sanglotant el pobre jaio.
Després va un metge ros, prim, de bigoti retallat, agafà un escarpell i
començà de tallar la mà per a veure el límit de la gangrena.
-Per Déu, no la fassi més malbé!- va dir amb tant viva expressió el
pobre vellet que'l metge estranger va entendre'l i marxà.
-Nasi!... oh, Nasi!... diu en Joan que se sent dels dits- va fer la Remei
abraçant-lo... -I és que li creix una altra mà!...
-Potser és un miracle!...
-Tots ho diuen això... no cal que us feu il·lusions- va dir amb urc un
practicant jovenet.
-Remei- exclamava el pare, -mira la mà... és morta! i el noi sense mà
també és mort... veus, mira-la... és ben morta! ja és freda!... i tant
saberuda... en tot lo món no n'hi ha cap com aquesta!...
El pobre vellet va abastar els dos canalobres de l'oratori i en posà un a
cada cantó de la mà i va quedar-se tota la nit al seu costat, com si
vetllés el cadàver del seu fill.

Avui en Joan surt de casa. Camina poc a poc i s'ho mira tot
amorosament i somriu com