Argelaga florida | Page 5

al pastor, qui no's tapa
la cara perquè la fosca ja se'n capté, colgant-ho tot: el gorg que medita,
el riu que mormola i les muntanyes que dormen.
Ja és nuu el pastor. Quina impressió fa aquell home forçut i blanquinós,
perdent-se en la negror de l'aigua que remou...
-Sembleu Adam en el paradís!- exclamà el violinista, i sa imaginació va
endinzar-se segles enllà fins arribar al primer home. -Quan Adam obrí
els ulls per primera volta, quina bàrbara sensació de meravella! El
primer home no tingué infantesa, no tingué temps d'avesar-se poc a poc
a gaudir de la bellesa. ¿Què devia passar-li en veure la primera nit, en
veure que tot, tot, es fon en un color impenetrable, que tot es mescla,
arbres, aigües, rocs i nuvolades? Devia fugir adalerat, topant amb els
troncs i enfonzant-se en els llacs, devia remoure's fortament esglaiat,
interrogant la divinitat arcana. Quina tortura, la primera nit del primer
home! i en veure la primera celístia, i la primera resplandor de sol,
quina alegria! No; això no va ser! Déu ho va preveure, i perquè no patís
li infongué el sòn i ell va dormir-se com els homes d'ara. El sòn deu ser
la nostra única deixa del paradís, perque dormint és de l'única manera
que no's pateix... Quín poema sínfònic el que digués tot això! Vui fer-lo!
Ja estic cansat de servir de conductora transportant la música dels altres
per aquests mons! De primer hi haurà una bella exposícíó de les remors
de la nit, els grills, els tòtils, les granotes, les òlives, la cascada... els mil
cants perduts en una nit meravellosa d'istiu. Després, el clam d'Adam,
la caiguda al gorg, després la dolçor de la sòn i el primer raig de sol i

un esclat d'alegria tríomfal!- i es posà a cantar, enlluernat d'inspiració,
movent els braços amb energia i mirant el cel ple de foscors... Quan va
finir volia fixar-ho, i no duia res, ni un parrac de paper, ni llapis, ni
tenia claror; i tement que aquell esclat d'harmonies anessin riu avall,
cap a la mar de l'oblit, va dir al pastor: -Anem a casa depressa!- El
pastor no podia respondre de tant riure, sentint-lo cantar sol tanta
d'estona.
-Dexi'm fer un salt i prou!- va respondre el pastor, removent l'aigua
amb la mà, perque no li conegués que reia d'ell.
El pastor va pujar a una roca i es llençà al gorg ombrívol. En Joan,
admirat, va exclamar:
-Quina impressió deu fer això!
-Ho provi pas, senyor, hi ha pena de la vida!
-Si però ho necessito pel meu poema!
-Ho provi pas... miri que si l'erra la paga!
En Joan pujà a la roca, mirà la fondaria fosca que paorosament s'obria
als seus peus i convençut va dir-se:
-Demà hi saltaré... ja sé nedar!
I van anar-se'n cuitosos.
Tot l'endemà en Joan va estar frisós. Glatia per fer aquell salt a l'aigua
tenebrosa. Era una necessitat del seu esperit i el desig se juntava amb la
por i la vergonya, -un fill d'aquelles muntanyes no podia desdir del
pastor.-
Avui lluu al cel un trocet de lluna. Els núvols passen amb lentitud
davant la claror d'argent. El pastor i en Joan ja són dalt de la roca i dos
ocells han fugit, en deixondir-se amb la remor de les passes.
-Miri bé com salto jo, sap?

L'aigua sorolla i les roques són xarbotades.
-Ben bé de cap, i al mig del gorg... sap?
En Joan mira al seu voltant i conta esporuguit:
-A la una, a les dues...;- mira la fondària i torna a començar.
-Ara sí! Una, dues... que és molt freda?... una, dues... ara no! Esperem
que passi aquest núvol... ara, ara... una, dues,- i torna a mirar la
fondària, després el cel, la boscúria plena de misteri i les muntanyes
altes que's perden en el firmament.
-Avui fa massa fret... demà... demà;- i tot vestint-se, se mossegava els
llavis enquimerat de veure's vençut de la por infantívola de la mateixa
foscor de l'aigua on trobaria suggestions d'inspiració i originalitat
decisiva per a arrelar-se en la memòria dels homes. La natura reserva
als més ardits riqueses incomparables. Si ell podia llençar-se allí baix,
quin domini hauria damunt el pensament de la humanitat vulgar i
desconeixedora dels misteris! Però quina fondària tant paorosa! quina
foscúria tant freda!
Son esperit, torturat per les emocions de la glòria, aviat va trobar en
aquell gorg una causa de noves afliccions. Feia vuit nits que anaven al
gorg i encara no havia saltat. Això el feia estar consirós i anava
migrant-se.
-Noi... no sé pas, emprò ton pare i jo estem tots alarmats... fas un posat
de trist! Que no et prova això?
-Molt!- respongué pensívol.
-I dôs que t'enyores?
-No!
La mare callava i ell seguia cavilós, amb faç macilenta. L'omplia