Argelaga florida | Page 4

agafar la caixa del violí i la posà amb
esment damunt la taula i va obrir-la. Totes les mirades van caure dins
aquell estoig encatifat de vellut vermell, on hi jeia l'esturment que
havia rebut en Joan de mans de un príncep llunyà.
-Noi, toca... em dispensaràs... i dispensi!
En Joan rebé el violí amb el somriure de la mare en plegar de terra
l'infant, i tot seguit feu vibrar en aquelles cordes primorosament

petjades una harmonia dolcíssima. Tantost finà, els mossos i les mosses
van picar de mans plens de joia, i els brivalls saltaven, cridant, amb els
braços enlairats, i els pares ploraven d'alegria.
-Nap! Napa!, puieu, cuiteu, puieu! sentireu una llei de musica!- cridava
el pastor des d'un finestral.
Tots callaren. La veu de una veïna es filtrà entre la branquissada de la
boscúria que voltava la batllia; i el cruixir de la clivilla que posava més
tivant la prima feia aclucar els ulls d'en Joan.
-Quina munyeca, eh! i no se li enrampen els dits!
El violinista per a esvaïr aquell bum-bum innoscent, que neixia pel seu
entorn, va agafar altra volta l'arquet enriquit de mareperla i tocà «La
Filadora». Aleshores, quin renou! quina cridoria! quin rebombori!
Quan va tocar per tercera vegada, tota la casa estava plena de gent de la
rodalia. Fins els carboners van entrar en aquell menjador tan ample, i
aleshores atapeït d'una alegria boja.
-Noi, en saps... però molt... i mai he sentit cap cego que toqués com tu...
en bona fè!- deia el pare, palplantat.
-També'n sabreu vos agafant l'arc i fent-lo anar amunt i avall com una
serra; veureu!
El pare, agenollat, feu lliscar l'arquet damunt les cordes i el seu fill les
anava petjant contra el negre batidor, a l'ensems que inclinava el violí
d'un cantó a l'altre fent-lo brandar com una barca, i amb aquests
moviments el violí destriava una harmoniosa cançó popular que'ls
arribà al cor. Quan el pare finia, tota la casa tremolava.
-Ara jo,- feu sa mare, engelosida.
Més crits i rialles i una altra veu que deia:
-Ara jo.- Aquest cop era la filla de can Segimon que s'agenollà davant
d'en Joan i feu mormolar el bordó amb veu reptadora i feu xisclar la

prima. Al violinista va encisar-lo aquell somriure plaent d'una gemada,
galant fadrina de vint anys. -Quina dona més ingènua!- pensa en Joan
esguardant-la, mentres ella exclama riallera:
Ma! Quina mena de musica!... És ben d'allò, eh?
-Sembla un passarell!...
-Es molt saberut el vostre noi, Ciana- afegí la Remei, filla d'en Segimon,
-aquella noia jove, fornida i escarramassera, que duia al seu pare tulit
d'un cantó a l'altre, com si fos una criatura, i feia recular el brau de la
vacada, i reptava, esporuguint-los, els mossos que l'havien vist néixer.
En Joan va anar-se'n cap a la seva cambra. Allí restà una galant estona
amb les seves idees. No podia treure's del pensament aquella noia rossa,
colrada, sanitosa i frescal... i tant ingènua. Ses mirades, ses positures i
ses rialles tenien una espontaneïtat que'l corprenia i que per contrast li
portà a la memòria aquelles altres dones, perfumades, reblertes de
menes d'agençaments, que havia vist pels salons esguardant amb
mirades assajades davant el mirall. Tot pensant en aquella noia formosa,
vestida només que per tapar-se, pentinada perque'ls cabells no li
voleiessin i amb cotilla per seguir l'habitud, va exclamar movent
tristament la testa:
-Quina diferència amb la dona de ciutat! que si no té color es pinta, si
no té cabells se'n posa, si és grossa s'aprima i si té les dents lletges no
riu! I si aquest fingiment s'acabés amb la matèria! Però els pitjors
artificis els porta a l'ànima.
-Que no tocarem més el violí, senyor Joan?- feu la veu de la filla de'n
Segimon. El violinista va redreçar-se de sobte i respongué sense obrir
la porta de l'estada:
-No, avui prou... estic tant cansat del viatge!
l tornà a quedar-se amb els seus pensaments que li feien veure la
felicitat que'l voltaria un cop mullerat amb la Remei, la dona ingènua
que ell inconscientment cercava.

Aquella nit, una fosca feréstega i basardosa ho colgava tot. En sa
immensa abraçada s'extenia la suau cantúria dels grills, torbada pels
tòtils feixucs i les granotes que vetllaven allò que són miralls de
l'estelada en les nits clares. El pastor tenia calor i s'en anava cap el gorg
Blau a refrescar-se. En Joan va seguir-lo atiat pel desig de rebre una
impressió de bellesa en aquell lloc on les aigües, nit i dia, pentinen les
herbes pregones i poleixen les pedres que arrenca la pluja de les
muntanyes pròximes.
Ja hi són, al gorg Blau. El pastor camina endavant, separant les mates
que li esgarrapen les calces de vellut apedaçades i llardoses. En Joan el
segueix temerós dient mots irònics, que fan riure