Argelaga florida | Page 3

murs d'un castell, i fins ha entrat en aquella presó fosca i baixa i
humida que en tota una centúria sols va engolir un boig i un home
corredís que havia begut massa. Després pujava per aquella escala
esbarjosa, plena de realesa i entrà en el menjador emblanquinat i ple de
llum. A cada finestral s'aturava, parlant sol i movent el cap. -I que en
viviu de feliços aquí!- Tots l'escoltaven silenciosament, mirant-lo amb
estranyesa. Va caminar damunt les amples llambordes seguit de tots, i
va asseure's en el banc de la paret, assota de la panera i es recolzà a la
taula, com si se li esvaïs la mirada dolça i melangiosa. -I que n'és de
bell tot això!- De sobte va alçar-se, en veure l'oratori. Posà
horitzontalment el pastell corcat que anava balder en el clau que
l'aguantava, i les portes, ennegrides per unes pintures que'l temps
enfosquia, van obrir-se lentament, majestuoses, com uns braços que
s'obrissin, acollidors...
-Tot igual!
Quina nierada de belleses de l'antigor!... No havien pas fugit com la
seva joventut! Aquella imatge de Sant Esteve, en tants d'anys encara no
havia reposat, romania tot dret dins l'or que l'embolcallava i que s'havia
anat esmorteint, esmorteint, fent-lo semblar de bronze; aquells
canalobres negres, de unes potes separades com les de les aranyes,
encara copsaven els ciris plorosos; aquells llibres que ningú entenia
esperaven encara unes mans piadoses que'ls obrissin i uns ulls saberuts
que'ls entenguessin, i dos gots, com sempre, allargaven les vides
flairoses de les flors camperoles. Diria's que'l temps no ha passat per
aquell reliquiari de vellúria.

En Joan s'agenollà, mirà a son entorn amb alegria i va fer: -Resem...- i
tots senyalaren que sí, mentres sa mare butxaquejant va dir-li:
-Què vol resar?
En Joan sense respondre, va mirar-la bella estona estranyat. Ella
tremolava davant del seu fill com si estigués davant d'una aparició
celestial.
-I ara? Què dieu, mare? de vostè em tracteu?
-No en caldria d'altra!- exclamà el seu pare, penedit perque en arribar li
escapà de tutejar-lo.
Ell va dir, abraçant-los:
-No'm tingueu aquesta adoració; el meu esperit està malalt i cerca el
baume només que en vosaltres; soc un fill com tots, sentiu? Passem el
Rosari per l'ànima d'aquell vellet capellà de Rodós!
La mare tenint entre'ls dits el primer gra del rosari, agenollada i amb el
cor lluny de Sant Esteve, començà la pregària i totes les mirades que
escorcollaven, encuriosides, allò que feia en Joan, van anar encabint-se
dins l'oratori.
-Déu vos salve, Maria, plena sou de gràcia... Deus estar ben capolat del
viatge, fill meu!... El Senyor és amb vós i beneita sou vós entre totes les
dones i beneit és el fruit de vostre sant ventre. Amen Jesús.
I s'escampà calmosament una riuada de veus que entre rialletes
contingudes feien la resposta.
-Déu vos salve Maria... A fè que avui no t'esperavem pas!... plena sou
de gràcia; el Senyor és amb vós... Mariana, ves, mata un pollastre
mentres passem el rosari... Déu vos salve Maria; plena sou de gràcia; el
Senyor és amb vós i beneita sou vós entre totes les dones... Com el vols
el pollastre, noi?
-Diguem el rosari, mare.

-Oidà!... Santa Maria... Ai! Déu vos salve Maria, plena sou de gràcia.
T'agrada rostit?... Déu vos salve reina i mare de misericòrdia... Ai!...
Mare de Déu, quin cap tinc!...
Aixís seguí el primer misteri d'aquell rosari i, en començar el segon,
plegaren, entre rialles. Sant Esteve semblava dir-los amb un somriure
de perdó:
-Tanqueu l'oratori i aneu en nom de Déu,- i el pastor va tancar-lo,
aquell minyó banyabaix que per un no res reia amb veu de dona i es
tapava la cara per a parlar.
-Miri, senyor noi, aquí té els dos germans que suara demanava- feu el
pastor signant dos brivalls que hi havia en un recó. L'un amagava la
cara darrera el cap de l'altre. En veure que en Joan avançava per a
fer-los una manyaga, fugiren com dos conills.
-Que sou isarts!- va fer el pare enquimerat. El pastor, aquell minyó
banyabaix, tot tapant-se la cara esclafí en una rialla escandalosa que
alegrà a en Joan; i ell també va riure; i llavors s'alçà tot un esclat de
rialles ufanoses que eixordava... i van dinar rient. Quina dèria! Quan les
rialles s'anaven apaivagant poc a poc i regnava una mica de silenci, el
pastor tornava a riure i tots el seguien, uns amb els ulls plorosos i altres
contenint-se el ventre adolorit per aquell sacsejament de l'alegria.
Havent dinat, en Joan va explicar una munió de coses que li havien
succeït. Les boques s'obrien i els cigars s'apagaven, oblidats entre'ls dits
dels fumadors. Els brivalls, quan ningú els veia avançaven de puntetes i
llambregaven d'amagat. El pare després de romandre una bella estona
com a extasiat, va alçar-se; va