Argelaga florida | Page 2

eren comentades com a extravagàncies d'un home de
gran talent i ple d'originalitat. Feu retirar de tots els teatres on tocava
els guàrdies que es posaven a cada cantó del marc de l'escenari. Li feien
una enveja terrible... i el distreien. Després, va fugir de les converses
abans de sortir en públic, primer, prohibint l'entrada al recambró a tots,
amics, coneguts, crítics i admiradors, després, no sortint dels hotels fins
que l'avisaven que havia tocat el timbre per començar. Trencant les

adulacions eternes dels admiradors, recordava que un metge li havia dit:
-Els miracles us maten, aquestes manies son morboses! Teniu de
reposar!-
Anava a reposar de cos i d'ànima i se sentia decandit. No feia gaires
dies que va fullejar un plec de periòdics que duien retrats d'ell i
s'esglaià: en els primers, era un home jove revingut, ara es veia neulit,
feble. L'ànima li rosegava el cos. -Faig posat de Chopin!... i no vull pas
morir rosegat pel romanticisme i com un trist executant!
-Aquella lleganyada durà pluja, bon senyor... Déu fassa que s'acabi
aquesta estrebada d'eixut! ¿Veu aquest turó que tot just es compren? ja
és França, i això Rodós.
-Oidà!- va fer en Joan amb vivesa. Obrí la boca per a lliurar un sospir
ple de suavitat i dues llàgrimes fugiren de sos ulls, a amagar-se en el
bigoti sedós que ombrejava son llavi immòbil de sorpresa. Rodós! En
aquella parròquia va trobar en sa infantesa el bon capellà allunyat de la
riuada humana; ell li mostrà les magnes meravelles de l'orgue, fent-lo
esgarrifar amb les contres mormoladores, i trémer amb els clarins i
confiar amb les veus humanes; allí, aquell vellet va sembrar en ell la
primera noció musical que tot seguit florí com una dèria invencible; allí
sos ulls van apendre a llegir aquelles taques rodones que posades en les
línies del pentàgrama li semblaven falziots reposant en els fils del
telègraf.
-Què fa el Rector de Rodós?
-Ara hi ha regent... aquell vellet va morir.
En Joan va sentir-se encadenat de cor per una llei de tristesa
aclaparadora. Mort aquell vellet a qui ell ho devia tot! i mai haver-se'n
recordat! L'agraïment és cosa lleugera que tot seguit la ventada se'n duu;
malhaurat qui no n'escolta la primera insinuació, la que parla a cau
d'orella tot seguit que un rep la cosa anhelada, la que es barreja amb la
mateixa alegria del gaudi! Li faré dir una missa, i hi tocaré belles peces
exquisidament dificultoses...

El mul seguí sa via ran del camí, sempre al mateix pas i fent acataments
rítmics a les pedres i a les plantes. El sol es mirava en Joan fixament,
amb una roent mirada que l'amarava de clarors.
-¿Veu això? és penical; portant-ne l'arrel a la butxaca mai s'esguerrarà-
i aquell home en collí mentre en Joan retenia una rialla ample, fresca,
així com feia temps que del seu pit no n'eixien.
-Gairebé ja hi som; ¿què va?
-¿No hi ha cap drecera per aquí?
-Prou... però és dolenta. La ciència vera no deixa la marrada per anar
per la drecera... ¿què va?
-Està bé; no la sabia, aquesta!
De la casa pairal ja se n'obira el panell rovellat i rondinador, que nit i
dia és amatent a senyalar d'on ve l'escomesa de les ratxades. De primer,
sembla un parallamps, i un ocell hi reposa. Passa un respir de vent,
l'ocell fuig, i la sageta del panell dóna la volta fent una remor aspra. Ja
es veu la torre de la casa, enlairant una munió d'olles foradades que
pengen de la paret, com una restallera de ventoses damunt la pell; ja es
veu la teulada encatifada de molsa, i líquens i flors que dancen al vent.
La muntanya apar que s'ajupi per a deixar pas a la mirada tendra i
emocional d'en Joan; i a ell li sembla que la casa s'enlaira, s'enlaira,
plena de remembrances i formosor... Ara es descobreix la finestra de la
seva estada, plena de musicadures que quan ell era vailet seguia amb el
dit, imitant amb sos llavis el soroll del tren que havia vist una vegada
anant a trobar un metge de Barcelona: i aquella finestra embellida amb
fines gràcies de la pedra feia de marc a una testa blanca.
-La mare!...
En Joan, quiet, plorava. El sol el mirava fixament...
-El noi! El noi! curriu, curriu!- exclamà la dona de la finestra.

Els gossos surten lladrant, tots els de la casa venen corrents i l'envolten;
ploren, riuen, criden... Quin doll de sentiments esclaten sota el tàlem
del bosc!
-El noi! el noi!
-El senyor noi! el senyor noi!
Ja és en aquella batllia de l'antigor, en aquell casal que eixoplugà a qui
manava totes les pagesies escampades per aquella rodalia de verdor
encisera. Ja ha passat per aquell portal de montants fornits com els