Argelaga florida

Argelaga florida

The Project Gutenberg EBook of Argelaga florida, by Josep Roig i
Raventós This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and
with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away
or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org
Title: Argelaga florida
Author: Josep Roig i Raventós
Release Date: July 2, 2006 [EBook #18737]
Language: Catalan
Character set encoding: ISO-8859-1
*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK
ARGELAGA FLORIDA ***

ARGELAGA FLORIDA.
A la memòria del meu pare en Joan Roig i Soler, pintor de claretats,
adreço aquests humils esplais, que en hores de repòs, ran del mar i al
cim de les muntanyes, refan la meva ànima de la fadiga ciutadana.

INDEX.
JOAN EL MIRACLER. LA IMATGE. LA MARQUESA DE LA

PLATJA NEGRA. LA BARCA VELLA. EL MALALT NOU.
L'ABISME. LA MOLINERA. LA BOIRA. LA CONGESTA.
GEMMA.

JOAN EL MIRACLER.
El jorn s'anava encenent, i amunt del cel els estels s'apagaven. Hom
sentí la remor del forrellat del temple; i darrera el sagristà, que va obrir
per a difondre solemnialment el toc d'oració en el silenci matinal, va
entrar la primera vella eixoplugada dins una caputxa negra, tota
encorbada i trèmola.
En Joan va deixondir-se i va deixar tebis els llençols, lliures de la
martiritzadora cremuja, i es vestí prop del llit de capsal ufanós que
l'havia reposat del capolament que dóna tota una jornada d'anar
cavalcant per mals viaranys. I baixà per una escaleta estreta i fosca,
després d'obrir el finestró de bat a bat.
Menjà quelcom, tot garlant amb la minyona de l'hostal, i altre cop
cavalcà el mul calmós que de tant en tant sacsejava la pell per a fer
fugir les mosques de fibló roent.
-Ara tornem-los-hi a maiar fins a mig dia... ja en pagarà el delme
d'aquesta feta! Tantes de hores cruixeix... Que va?.. és un païs tan
trencat!- deia aquell home de figura esllanguida, rematada
graciosament per una vermella barretina de xeixa.
L'estel darrer fuig del cel després d'una darrera tremolor d'agonia, la
lluna és esblaimada, i una clarícia rogenca brolla de l'altre cantó de les
muntanyes, i els ocells es deixondeixen, sacsejant el caparró que tenien
sota l'ala, i es llencen a l'espai, esclatant en joioses cantúries: és el bon
dia que endrecen al sol ixent, a les flors curulles de rosada i als homes
que amb l'aixada al muscle van de vers els conreus sense respondre'ls,
sorruts i mig adormits.
En Joan veia petit l'hostal que havien deixat. Ara s'esmunyien per un
carrerany que anguilejava en una rebolleda d'alzines amarades i quietes,

i sentia una dolcesa als ulls i una rialla als llavis perque la seva ànima
s'era emocionada en el desvetllament dels records que li comportava la
natura en ses intimitats matinals. Mirava asserenat aquelles muntanyes
alteroses que, així com si'n fessin ofrena al Creador, la una enlairava un
bosc amb aromes de flors eixutes, l'altre, unes roques gegantines, com
un graó de Déu, i la més llunyana, una sufragània, niu de pregàries
rústiques que volaven cap al cel engentilides per l'encens i els salms.
Aquella ermita de cloquer petit era la tant coneguda d'en Joan, i allí
nasqué la primera harmonia arrencada a aquell violí que li havia fet
conèixer el bé de Déu de la glòria.
Ara, retut per les emocions, fadigat per l'estudi i malalt d'esperit, torna
a sa casa pairal amb tota la il·lusió que li ve de les recordances de sa
infantesa llunyana. Allí a la ciutat pròspera de la seva raça, encara hi ha
caliu d'entusiasme en els que van sentir-lo. Però ell feia cinc anys que
era lluny de la seva terra, sorprenent gernacions d'ànima i oïda subtil,
extasiant-les amb son art perfecte fins que a la fi, de cop i volta,
semblaven folles d'entusiasme... i ell, llavors, lliurava un sospir pregon,
i fent acatament en l'aire tèrbol dels teatres, mig escoltava la torrentada
dels picaments de mans, i mig veia la màgica voleiadissa de mocadors
que s'agitaven. Tot el món li deia: -Joan el miracler... A ell però, com a
d'altres taumaturgs, cada dia l'agullonava més un sofriment ferest. Cada
nit havia de fer el miracle amb aquelles quatre cordes eternament
tivants entre el cordal i les clavilles; en veia l'exigència en tots els ulls, i,
llavors, sol, isolat en els escenaris amples, davant el silenci que es feia
al seu voltant per a escoltar-lo, devegades sentia un calfred agònic i
unes vehements ganes de fugir corrent..., i pel seu magí passava
falaguera la idea d'una malaltia que l'alliberés de fer els «miracles» que
tothom esperava... La idea de la por anava creixent cada dia en son
esperit malmenat, i ja en els darrers concerts féu una munió
d'estranyeses que