Argelaga florida | Page 8

Com que és un àngel! qui no l'estima! és una criatura! Darrerament fins feia rebequeries. Havien d'anar a l'hotel a cercar-lo en auto en el moment precís que'ls teatres eren plens; sempre deia que ho faria malament, que posessin un rètol anunciant que estava malalt... que ell no's sentia els dits, que feia massa humitat, què sé jo! El que patia! I sempre aquella por de donar un desengany! -M'han posat tan amunt que ja no hi arribo,- em deia un dia plorant de ràbia davant un contracte que no volia firmar, per un teatre cabdal de New-York... Per això jo li vaig dir: -Reposi... vagi a casa seva una temporada.- Els tics nerviosos se'l menjaven i la visió de les grans multituds l'esfere?a, perque sempre li venia al pensament que hi havia el doble d'orelles que no de caps d'espectadors, i això l'enervava... si sembla un vell i no té quaranta anys encara!
Mentres el pobre Joan es sentia dut per les visions delirants, el món musical cercava les darreres noves de la seva salut. Tota la batllia era plena de gent inconeguda. Admiradors, amics, periodistes. I tots els periòdics havien dut fotografies del lloc on caigué, de la casa pairal, d'ell, del pastor, de sa família i de Rodós.
No hi havia remei. Un dia els metges veieren la negror sinistra de la gangrena arrelada en els dits de la mà esquerra; aquella que's sentí adolorida al molí. Van parlar tancats en una cambra més d'una hora. Tothom va estremir-se. No hi havia remei. En aquella mà s'hi arrelava la mort i calia de tallar depressa!
-Si el malalt no fós el violinista miracler, ja fora curat; li haurien tallat la mà el segon dia... ara com és ell, ho havem provat tot i ara havem esperat massa... Si no li tallem la mà avui mateix, perdrem la mà i la persona... Vostès diran què decideixen.- Això deia un cirurgià menut, de frontalera ample, llisa i lluenta, que duia lents i parlava depressa i confós.
Avui la batllia està de dol. En Joan és operat. L'han adormit amb l'excusa que l'havien de curar i li farien massa dolor i ell s'ho ha cregut. La malícia i la seva ànima mai no s'havien mesclat... Avui la batllia està de dol... tots parlen baix i caminen de puntetes i els plors esclaten continguts, i els respirs s'apaguen a mig néixer.
Damunt una taula, en una safata coberta amb un drap, hi ha la mà de'n Joan. Tots els que passen la miren i s'esgarrifen. El pobre pare la vetlla; l'esguarda fixament movent la testa i plorant; s'escruixeix en veure aquelles taques negres i aquella inflor terrible.
-I doneu gràcies a Déu, que si no cuitem és ben mort,- va dir-li el cirurgià.
-També morirà quan ho sàpiga... Avui ha mort la mà i després morirà el cos,- va respondre sanglotant el pobre jaio.
Després va un metge ros, prim, de bigoti retallat, agafà un escarpell i comen?à de tallar la mà per a veure el límit de la gangrena.
-Per Déu, no la fassi més malbé!- va dir amb tant viva expressió el pobre vellet que'l metge estranger va entendre'l i marxà.
-Nasi!... oh, Nasi!... diu en Joan que se sent dels dits- va fer la Remei abra?ant-lo... -I és que li creix una altra mà!...
-Potser és un miracle!...
-Tots ho diuen això... no cal que us feu il·lusions- va dir amb urc un practicant jovenet.
-Remei- exclamava el pare, -mira la mà... és morta! i el noi sense mà també és mort... veus, mira-la... és ben morta! ja és freda!... i tant saberuda... en tot lo món no n'hi ha cap com aquesta!...
El pobre vellet va abastar els dos canalobres de l'oratori i en posà un a cada cantó de la mà i va quedar-se tota la nit al seu costat, com si vetllés el cadàver del seu fill.
Avui en Joan surt de casa. Camina poc a poc i s'ho mira tot amorosament i somriu com un infantó. Porta el bra? penjant d'un mocador negre, lligat amb un llacet darrera el coll. Tots els de la casa volen acompanyar-lo i ell rebutja a tothom amb suavitat.
-Vull fer un passeig tot sol... vull pensar moltes coses- va dir al brancal de la porta i s'anà allunyant. S'anà fent petit, petit entre les soques dels arbres, les mates de brucs i les volivardes.
El seu pare tremolava i la mare va tapar-se els ulls i trencà en un plor de condol, tot dient:
-Ai, si veu que no te mà!...
-Déu faci que no's mati... que no's tiri cingle avall...
-Calla, tu! No cridis la desgràcia.
-Aneu-hi... aneu-hi... no el deixeu sol... que no podrà contenir la pena!...- afegia sa mare ofegant-se.
A l'era van aturar el batre, tota la batllia se encongia al davant seu; i en Joan mormolant feli? una harmonia que li dictava sa ardenta inspiració,