Argelaga florida | Page 7

i no'm puc remuntar... quin suplici!... vosté se'n fa càrrec, que també ha compost... els metges són gent encartronada per la ciència i tenen el cor de suro... Descansi! oi!... i aixís hauré de morir-me sense deixar res. L'home no té dret a morir-se si no deixa quelcom de més interessant que un vulgar esquelet!... Ara que escric un poema sinfònic del riu! primer tinc escrita la calma matinal i el riu que neix entre un roqueral abrupte... se sent un remat, un pastor, el vent, el cant de les àguiles, el xiulet de l'isart... després el riu se torna una cascata aixordadora i tot un devassall d'orquestació ho descriu, fins que torna l'aigua a lliscar calmosa... ara hi ha muntanyes quietes i passa per una fàbrica on se senten les remors del treball i les cantúries dels homes i de les noies que treballen... arriba a un poble on hi ha una festa, amb danses populars i llums alegrois que s'enmirallen en l'aigua... i el riu sent l'alegria i el tema del neixement de l'aigua se barreja amb les danses del poble... i per fi, passant per clotarades i valls, arriba a mar. Tema del mar tot majestat... tot realesa, el metall esclata a tota for?a ufanós... superb... i el riu prenent comiat de la terra fina dins la mar! Notes llargues de corda, tot molt pausat, molt fi, com un èxtasi!
-Molt bé... molt bé, m'agrada molt!
-Veu, ara'm sembla que estic més tranquil... Apunti... Clau de sol... sol, do, mi, re...
-Mira Joan, et toca la medicina.
-Ja ho veu, Mossen Fèlix... aixís em mataran... ben segur que això ho mana aquell metge que té cara d'empressari... criminal!
-Calla fill meu! que no't sentin... que són aquí mateix...
-Ja'ls hi pot dir ben clar... el meu metge és Mossen Fèlix... ara estic mellor!
-Déu ho vulga!
-Senyor Joan no s'enquimeri, venim a curar-lo,- va dir temerosament la Remei, entrant de puntetes...
-Ja hi som! això és pitjor que un concert!... Mira Remei, si consegueixes que'm deixin en pau amb Mossen Fèlix et faré un poema!... També podrà fer-se un poema festiu... Strauss ha descrit les entremaliadures d'un trinxeraire pels carrers de la ciutat... Figuri's quin poema sinfònic que tenia mig pensat, per fuetejar amb la batuta a les dones insoportables de les ciutats. Un poeta que surt al camp amb una damisel·la. Ell li canta la puresa del camp i ve una tempesta... Això ben orquestat; for?a corda perque el que cau és una pluja a torrentades. El poeta s'eixopluga sota un arbre; la damisel·la sota un altre i quan la pluja escampa, el poeta no coneix la seva companya... tota destenyida, de cabells, de llavis, de galtes... el cos deformat, les arrugues marcades... i a terra l'aigua tenyida de colorets! El poeta fa una rialla cruel, agafa el ram que havia fet i el dona a una pastora, que passava amarada com ells, però d'una beutat excelsa! Tot se pot dir en música!... ah!... i la dona pintada, de ciutat cau morta de l'afront i la gelosia!
Els metges amb unes bates blanques van entrar sense dir res a ningú... Mossen Fèlix va al?ar-se, la Remei va fugir esfere?da... Anaven a curar-li la mà. L'aire de l'estada s'anava omplint de les sentors fortes dels remeis que li posaven.
-Em deixo curar, però que Mossen Fèlix no es mogui; és el metge del meu pensament!...
-No hi ha res que dir- feu el cirurgià amb amabilitat.
-Ja ho veu, Mossen Fèlix, que si jo no me afanyo no podré seguir la processó i em sap greu de morir-me amb el meu mateix cos. Jo sento que la inspiració em crida!... i aquests pentàgrames m'ofeguen... sempre junyit! Vui seguir lliure la clariana benhaurada de les inspiracions; amarar-me les nines de llum... tan esmorte?des com les tenia vora les resplandors febles i malaltisses de les ciutats! Ara em sento com un ofec i és que'ls pentàgrames m'entortolliguen com uns filferros i em sento el violí clavat al pit...
-El veig perdut, aquest xicot!... pobre Joan el miracler!- digué un dels metges que havia arribat aquell dia per a veure'l. -Quin canvi ha fet aquest home en pocs anys! Fins als trenta era un home feli?. Quan va atényer el cim de son renom mundial li vingué la fal·lera de compondre... i sempre l'haurieu vist lluitant entre l'estudi, les vuit hores de tocar el violí i la frisor de no poder escriure. Això el posava malalt. Un cop que no va assajar, per poder escriure, el públic ho va conèixer... i ell també: aleshores sentí la tragèdia de veure's aplaudit sols per cortesia i per tornar als seus miracles va matar-se nits i dies, com un asceta! Sort que llavors vingué a mi i el vaig distreure fent-li fer vida de camp... i de família. A casa l'estimen tots! Ara els he deixat consternats!