Argelaga florida | Page 9

s'anava fent petit... petit, entre les eures i les albes, les falgueres i els arbossos.
-Només un que hi vagi!... Vós!... seguint-lo per la carena, pel cantó bagueny- digué el pastor al pare.
-Jo hi aniré,- barbotejà la Remei.
-Poc a poc... no feu remor!...
I amagant-se darrera els arbres el seguiren el pare i la Remei. Després s'hi afegiren la mare i el pastor i fins els mossos pel cantó solei de la muntanya.
Tot d'una en Joan va aturar-se en sentir dins el silenci de les muntanyes el soroll d'una fontana i va romandre bella estona mirant el raig d'aigua que sortia d'un catau fosc i queia en la pica, fent un bé de Déu de bombolles que pujaven i baixaven, rodones i plenes de clarors. Tenia sèt, i va ajupir-se a beure, recolzant en la pedra el bra? embolicat de benes i amb un manyoc de cotó que li posaven per a dissimular l'amputació. S'al?à després d'haver begut amb repòs, tot sospitant que no tenia mà esquerra perque no hi sentí el pes del seu cos en el manyoc. Es tregué lentament el benam, es mirà la pell cosida i llen?à les benes entre unes mates.
Com una ventada passaren pel seu pensament totes les tortures dels seus concerts, tota l'esclavitut cruel de les hores d'estudi, aleshores que sentia trucar a son cor dolls d'inspiració, tots els seus deliris d'immortalitat. En Joan se sentia llibert i no avorria la vida sense la mà prodigiosa; i amb els ulls resplendents d'esperan?a i els llavis tremolosos d'emoció, va agafar una branca i es posà a cantar ben alt i amb més entusiasme els temes del primer poema, de la primera obra seva lliure, sanitosa, de la fita que marcava el comen?ament de son ver camí d'artista genial.
Entretant la gent de la batllia sentia un horrible calfred. La mare al?ant les mans al cel va exclamar esfere?da:
-Canta!... sentiu? canta!...
-Oidà!... canta sol...- feu el pare que ajupia el cap estemordit.
-Canta!... Fill meu... Fill de ma vida!... s'ha tornat boig... pobret!... s'ha tornat boig!
-I ben boig!...
Tots van sentir una punyida al pit, i s'al?à tota una garba de bra?os, i va fer-se tot un ramell de cors que tremolaven i les llàgrimes van brollar de tots els ulls. I en Joan seguia cantant ple de benhauran?a, i fent-se petit, petit, entre'ls ginestells florits i les oloroses viadelles, sota un cel immaculat i respirant un aire ple de cantúries...
(Moyà)

LA IMATGE.
Aquell jorn en Ferràn va sortir de la petita església emmuste?t i sense conhort. Hi havia ajudat missa com cada matí. I son ànima no es va eixamplar en l'espai infinit de la meditació com solia, cada volta que les foscors del temple l'embolcallaven. Aquell jorn li encongiren son cor temerós pensaments que li esva?en el perfum místic. I ell el trobava faltar amb neguit. Tancava les parpelles fortament i mirava de fit a fit tot sovint el Sant Crist extès de bra?os; entre ciris que cremaven silenciosos senyalant el cel. Fins havia equivocat respostes de la missa! I això el torturava, perque tenia l'ànima molt sensitiva i feble i sempre ofegada en penediments de coses petites i corsecadores.
Tot jup amb els ulls baixos i les mans enlla?ades, avergonyit, se n'anà a veure en Fèlix, l'escultor amic d'infantesa, que tants de camins li havia pregat que anés al seu estudi. Però ell tenia por. Els nuus l'esglaiaven.
Aquell matí sentia una indiferència gran per tot. Es trobava feble de cor, i com a esborrat de esperit. Això el feia pujar lentament per l'escala de marbre, amb l'ànima buida i mormolant una d'aqueixes can?ons banals que es senten pels carrers, que de tant que'ns aturdeixen es fiquen insensiblement dins de nosaltres i en surten com una remor de borinot. Va arribar al terrat, respirant depressa i allargà la mirada per damunt de la ciutat i veié el cel tèrbol, melangiós, agullonat per xemeneies alteroses i parallamps punxaguts i sentí que en son cor s'hi abocava més tristor. Trucà a la porta de l'estudi on treballava l'escultor. Després que'l timbre sonà tot decidit, en el silenci van sentir-se passes. Uns ulls miraren per la reixeta i una veu esclatà: -Gràcies a Déu!- I la porta va obrir-se d'una revolada a l'ensems que'ls bra?os d'en Fèlix voltaven el pit d'en Ferràn.
Aquest va al?ar els ulls i tot seguit els abaixà com un dormilega ferit per la llum del sol. En la paret hi havia guixos d'acadèmies clàssiques, i es sentí més feble i tremolós. Un estossec de dona va fer-lo recular sobtadament. En Fèlix, que'l coneixia, va dir-li amb dol?or de mare:
-No t'espantis, vina!
Allà sota la claror enlluernadora del sol que es filtrava per uns vidres, gla?ats i gruixuts, hi havia una model dreta, tota vestida de blanc. Tenia'ls ulls de cel i la cabellera d'or. En Ferràn la veié de cua d'ull i