Argelaga florida | Page 6

sensible, voladora en els espais de la inspiració més sublim. Ara ell se'n donava compte entre aquella natura feréstega, i sentint una mena d'atracció sinistra envers el gorg, que ell tenia al cap, com aquelles sonates que sols conseguí d'executar després de nits senceres d'estudi i de una preocupació constant, gairebé malaltissa.
-Avui... o saltaré o me'n vaig!
La nit era ben fosca... la lluna no es veia. Una lleganyada, de bon matí, isqué de part de Fran?a i s'anà extenent, extenent, i ara fa nit quieta, muda damunt l'encontrada.
-Avui, avui,- i va pendre aquella decisió íntima amb la qual cada dia de concert li calia apaivagar les inquietuds íntimes que sentia abans de sortir al públic. -Avui!... avui!-
Pren l'embranzida dalt de la roca. Però s'atura de sobte. Torna a comen?ar i es llen?a, mentres el pastor crida esglaiat:
-Que fa, senyor!... no corri tant!... no corri.
El violinista no ha sentit res, i com té massa embranzida, cau damunt d'una roca; no s'ha sentit clapoteig d'aigua. Un cop feixuc i un crit estrident esgarrifaren el pastor.
-No ha saltat bé, i la paga; pobre senyor noi!
Damunt d'una roca el pastor va agafar-lo, com un morent. Anava ressolant, ressolant i tenyint de sang l'aigua misteriosa del gorg Blau.
-Necessitat! Necessitat! correu! veniu!
El moliner ho ha sentit. Surt a la finestra i sent els crits de part del gorg. Agafa la escopeta l'encara al cel i esclaten dos trets, senyal de dissort, i s'encamina cap al gorg tirant altre cop dos trets d'alarma que'ls ecos repetien com si la natura volgués ajudar la veu tètrica d'auxili.
Llunyanes, molt llunyanes brollen dues fogaines i després se senten dos trets i més cap en?à fan altre tant.
El pastor sent passes. és el moliner que arriba. S'emporten en Joan...
Allí al molí van eixugar-lo, van vestir-lo i li feren pendre vi i olorar vinagre. Una dolor clavada a la mà esquerra va fer-lo reviscolar.
Sentí gust de terra i l'anguileig de la sang que li baixava del bra?. Ja'l tenien net i embenat, i encara se sentien frisosos els espetecs de les escopetades...
El pare d'en Joan també va llevar-se. Ben cregut que hi havia foc, aiguat o lladres, sortí a la finestra dient:
-Si no fos pecat desitjar un mal... fins me'n alegraria del que deu passar! ben segur que'l noi hi passarà una bona estona. A ell li agraden tant les coses estranyes!
I abans d'encaminar-se cap el lloc de la dissort disparà la escopeta de canó llarg.
Més que en un llit és en una torre de matalassos on reposa en Joan. Fa vuit dies que hi està. De dia compta les bigues del sostre, de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta. Ara seguides, ara saltant-ne una, ara saltant-ne dues, ara comptant les més distants, després les més juntes. N'hi ha quatre de bigues i ell hi veu les quatre cordes del seu violí i les petja amb la mirada i canta amb l'imaginació. El desvari no'l deixa. La febre l'ablana.
-Quina processó tant llarga! vull anar-hi jo també. Miri, doctor, quina corrua! Mozart... ell mateix porta el penó... em fa patir, té una fesomia abatuda; se veu que ha passat misèria... Oh, Mendelssohn! Miri Bach... Joan Gabriel Bach... abans de tornar-se cego... Beethoven... pobre, com perd el compàs de la processó!... tant sord... Chopin: ?sent com tus? s'està morint, pobret!... Liszt, quins cabells tant blancs!... Wagner, mal arquitecte, quantes de parets llises ha fet... Ricard... Ricard... vina... mira l'obra d'en Gaudí... la portada del temple que fa... allò són proporcions... Quina processó tant llarga... Miri doctor, miri! què em fa?.. que'm punxa?
-No, és una injecció... procuri dormir, calmi's, que li convé el repós...
-Sí després que hagi passat la processó!... Aquests sí que no'ls conec... si gairebé no's veuen... semblen fets de boira... mig esborrats!... pobrets! En Rubinstein, el pianista; en Sarasate, tots els pobres executants... van coixos, agònics... si gairebé no poden seguir i cauen... doctor corri... doni'ls una injecció, que's moren... que no arriben tant sols a la generació futura; moren dins les orelles dels que'ls han sentit... seran oblidats per sempre com els tenors i els toreros... com jo! igual que jo que'm moriré aquest mateix segle!... correu!... cuiteu!... porteu-me papers i ploma que tinc el tema del gorg!- i se asseia al llit cridant a tothom.
-Calmi's, don Joan... que li convé repós.
-Calli vostè!... i no torni a entrar més, quin fàstig! Sembla un empressari! Mossen Fèlix!... vingui vostè que és un home de cor bó, faci'm una caritat... segui aquí, ben aprop meu que li dictaré. M'estic morint d'inspiració... quina mort més terrible... quin trasbals que sento dintre meu! Jo ho diré tot a vostè perque'ls altres no'm comprenen! Que'l molesto?
-No home! molestar mai! però potser el perjudiqui!...
-El que'm mata és no poder desfogar-me... miri's soc com un aucell lligat a terra amb les ales lliures i fornides... les faig moure