Argelaga florida | Page 5

quina bàrbara sensació de meravella! El primer home no tingué infantesa, no tingué temps d'avesar-se poc a poc a gaudir de la bellesa. ?Què devia passar-li en veure la primera nit, en veure que tot, tot, es fon en un color impenetrable, que tot es mescla, arbres, aigües, rocs i nuvolades? Devia fugir adalerat, topant amb els troncs i enfonzant-se en els llacs, devia remoure's fortament esglaiat, interrogant la divinitat arcana. Quina tortura, la primera nit del primer home! i en veure la primera celístia, i la primera resplandor de sol, quina alegria! No; això no va ser! Déu ho va preveure, i perquè no patís li infongué el sòn i ell va dormir-se com els homes d'ara. El sòn deu ser la nostra única deixa del paradís, perque dormint és de l'única manera que no's pateix... Quín poema sínfònic el que digués tot això! Vui fer-lo! Ja estic cansat de servir de conductora transportant la música dels altres per aquests mons! De primer hi haurà una bella exposícíó de les remors de la nit, els grills, els tòtils, les granotes, les òlives, la cascada... els mil cants perduts en una nit meravellosa d'istiu. Després, el clam d'Adam, la caiguda al gorg, després la dol?or de la sòn i el primer raig de sol i un esclat d'alegria tríomfal!- i es posà a cantar, enlluernat d'inspiració, movent els bra?os amb energia i mirant el cel ple de foscors... Quan va finir volia fixar-ho, i no duia res, ni un parrac de paper, ni llapis, ni tenia claror; i tement que aquell esclat d'harmonies anessin riu avall, cap a la mar de l'oblit, va dir al pastor: -Anem a casa depressa!- El pastor no podia respondre de tant riure, sentint-lo cantar sol tanta d'estona.
-Dexi'm fer un salt i prou!- va respondre el pastor, removent l'aigua amb la mà, perque no li conegués que reia d'ell.
El pastor va pujar a una roca i es llen?à al gorg ombrívol. En Joan, admirat, va exclamar:
-Quina impressió deu fer això!
-Ho provi pas, senyor, hi ha pena de la vida!
-Si però ho necessito pel meu poema!
-Ho provi pas... miri que si l'erra la paga!
En Joan pujà a la roca, mirà la fondaria fosca que paorosament s'obria als seus peus i conven?ut va dir-se:
-Demà hi saltaré... ja sé nedar!
I van anar-se'n cuitosos.
Tot l'endemà en Joan va estar frisós. Glatia per fer aquell salt a l'aigua tenebrosa. Era una necessitat del seu esperit i el desig se juntava amb la por i la vergonya, -un fill d'aquelles muntanyes no podia desdir del pastor.-
Avui lluu al cel un trocet de lluna. Els núvols passen amb lentitud davant la claror d'argent. El pastor i en Joan ja són dalt de la roca i dos ocells han fugit, en deixondir-se amb la remor de les passes.
-Miri bé com salto jo, sap?
L'aigua sorolla i les roques són xarbotades.
-Ben bé de cap, i al mig del gorg... sap?
En Joan mira al seu voltant i conta esporuguit:
-A la una, a les dues...;- mira la fondària i torna a comen?ar.
-Ara sí! Una, dues... que és molt freda?... una, dues... ara no! Esperem que passi aquest núvol... ara, ara... una, dues,- i torna a mirar la fondària, després el cel, la boscúria plena de misteri i les muntanyes altes que's perden en el firmament.
-Avui fa massa fret... demà... demà;- i tot vestint-se, se mossegava els llavis enquimerat de veure's ven?ut de la por infantívola de la mateixa foscor de l'aigua on trobaria suggestions d'inspiració i originalitat decisiva per a arrelar-se en la memòria dels homes. La natura reserva als més ardits riqueses incomparables. Si ell podia llen?ar-se allí baix, quin domini hauria damunt el pensament de la humanitat vulgar i desconeixedora dels misteris! Però quina fondària tant paorosa! quina foscúria tant freda!
Son esperit, torturat per les emocions de la glòria, aviat va trobar en aquell gorg una causa de noves afliccions. Feia vuit nits que anaven al gorg i encara no havia saltat. Això el feia estar consirós i anava migrant-se.
-Noi... no sé pas, emprò ton pare i jo estem tots alarmats... fas un posat de trist! Que no et prova això?
-Molt!- respongué pensívol.
-I d?s que t'enyores?
-No!
La mare callava i ell seguia cavilós, amb fa? macilenta. L'omplia de recances aquella nova sensibilitat, a cada moment impressionada per les remors i les visions més petites. Tot aquell món era per a ell una dèu de inspiració. Quina errada, l'haver corregut tantes terres deixant la dèu d'un treball més fértil que no era l'execució de les obres dels altres! Prou aquella personalitat que posava en son treball de violinista, li deia a cau d'orella que ell tenia quelcom que no hi era, a les solfes que estudiava... Aquells miracles que li exigia cruelment el públic, fins a exhaurir-lo moralment, eren corcó d'aquesta ànima que avui se sent nova,