Argelaga florida | Page 4

la mare en plegar de terra l'infant, i tot seguit feu vibrar en aquelles cordes primorosament petjades una harmonia dolcíssima. Tantost finà, els mossos i les mosses van picar de mans plens de joia, i els brivalls saltaven, cridant, amb els bra?os enlairats, i els pares ploraven d'alegria.
-Nap! Napa!, puieu, cuiteu, puieu! sentireu una llei de musica!- cridava el pastor des d'un finestral.
Tots callaren. La veu de una ve?na es filtrà entre la branquissada de la boscúria que voltava la batllia; i el cruixir de la clivilla que posava més tivant la prima feia aclucar els ulls d'en Joan.
-Quina munyeca, eh! i no se li enrampen els dits!
El violinista per a esva?r aquell bum-bum innoscent, que neixia pel seu entorn, va agafar altra volta l'arquet enriquit de mareperla i tocà ?La Filadora?. Aleshores, quin renou! quina cridoria! quin rebombori! Quan va tocar per tercera vegada, tota la casa estava plena de gent de la rodalia. Fins els carboners van entrar en aquell menjador tan ample, i aleshores atape?t d'una alegria boja.
-Noi, en saps... però molt... i mai he sentit cap cego que toqués com tu... en bona fè!- deia el pare, palplantat.
-També'n sabreu vos agafant l'arc i fent-lo anar amunt i avall com una serra; veureu!
El pare, agenollat, feu lliscar l'arquet damunt les cordes i el seu fill les anava petjant contra el negre batidor, a l'ensems que inclinava el violí d'un cantó a l'altre fent-lo brandar com una barca, i amb aquests moviments el violí destriava una harmoniosa can?ó popular que'ls arribà al cor. Quan el pare finia, tota la casa tremolava.
-Ara jo,- feu sa mare, engelosida.
Més crits i rialles i una altra veu que deia:
-Ara jo.- Aquest cop era la filla de can Segimon que s'agenollà davant d'en Joan i feu mormolar el bordó amb veu reptadora i feu xisclar la prima. Al violinista va encisar-lo aquell somriure plaent d'una gemada, galant fadrina de vint anys. -Quina dona més ingènua!- pensa en Joan esguardant-la, mentres ella exclama riallera:
Ma! Quina mena de musica!... és ben d'allò, eh?
-Sembla un passarell!...
-Es molt saberut el vostre noi, Ciana- afegí la Remei, filla d'en Segimon, -aquella noia jove, fornida i escarramassera, que duia al seu pare tulit d'un cantó a l'altre, com si fos una criatura, i feia recular el brau de la vacada, i reptava, esporuguint-los, els mossos que l'havien vist néixer.
En Joan va anar-se'n cap a la seva cambra. Allí restà una galant estona amb les seves idees. No podia treure's del pensament aquella noia rossa, colrada, sanitosa i frescal... i tant ingènua. Ses mirades, ses positures i ses rialles tenien una espontane?tat que'l corprenia i que per contrast li portà a la memòria aquelles altres dones, perfumades, reblertes de menes d'agen?aments, que havia vist pels salons esguardant amb mirades assajades davant el mirall. Tot pensant en aquella noia formosa, vestida només que per tapar-se, pentinada perque'ls cabells no li voleiessin i amb cotilla per seguir l'habitud, va exclamar movent tristament la testa:
-Quina diferència amb la dona de ciutat! que si no té color es pinta, si no té cabells se'n posa, si és grossa s'aprima i si té les dents lletges no riu! I si aquest fingiment s'acabés amb la matèria! Però els pitjors artificis els porta a l'ànima.
-Que no tocarem més el violí, senyor Joan?- feu la veu de la filla de'n Segimon. El violinista va redre?ar-se de sobte i respongué sense obrir la porta de l'estada:
-No, avui prou... estic tant cansat del viatge!
l tornà a quedar-se amb els seus pensaments que li feien veure la felicitat que'l voltaria un cop mullerat amb la Remei, la dona ingènua que ell inconscientment cercava.
Aquella nit, una fosca feréstega i basardosa ho colgava tot. En sa immensa abra?ada s'extenia la suau cantúria dels grills, torbada pels tòtils feixucs i les granotes que vetllaven allò que són miralls de l'estelada en les nits clares. El pastor tenia calor i s'en anava cap el gorg Blau a refrescar-se. En Joan va seguir-lo atiat pel desig de rebre una impressió de bellesa en aquell lloc on les aigües, nit i dia, pentinen les herbes pregones i poleixen les pedres que arrenca la pluja de les muntanyes pròximes.
Ja hi són, al gorg Blau. El pastor camina endavant, separant les mates que li esgarrapen les calces de vellut apeda?ades i llardoses. En Joan el segueix temerós dient mots irònics, que fan riure al pastor, qui no's tapa la cara perquè la fosca ja se'n capté, colgant-ho tot: el gorg que medita, el riu que mormola i les muntanyes que dormen.
Ja és nuu el pastor. Quina impressió fa aquell home for?ut i blanquinós, perdent-se en la negror de l'aigua que remou...
-Sembleu Adam en el paradís!- exclamà el violinista, i sa imaginació va endinzar-se segles enllà fins arribar al primer home. -Quan Adam obrí els ulls per primera volta,