Argelaga florida | Page 3

esbarjosa, plena de realesa i entrà en el menjador emblanquinat i ple de llum. A cada finestral s'aturava, parlant sol i movent el cap. -I que en viviu de feli?os aquí!- Tots l'escoltaven silenciosament, mirant-lo amb estranyesa. Va caminar damunt les amples llambordes seguit de tots, i va asseure's en el banc de la paret, assota de la panera i es recolzà a la taula, com si se li esva?s la mirada dol?a i melangiosa. -I que n'és de bell tot això!- De sobte va al?ar-se, en veure l'oratori. Posà horitzontalment el pastell corcat que anava balder en el clau que l'aguantava, i les portes, ennegrides per unes pintures que'l temps enfosquia, van obrir-se lentament, majestuoses, com uns bra?os que s'obrissin, acollidors...
-Tot igual!
Quina nierada de belleses de l'antigor!... No havien pas fugit com la seva joventut! Aquella imatge de Sant Esteve, en tants d'anys encara no havia reposat, romania tot dret dins l'or que l'embolcallava i que s'havia anat esmorteint, esmorteint, fent-lo semblar de bronze; aquells canalobres negres, de unes potes separades com les de les aranyes, encara copsaven els ciris plorosos; aquells llibres que ningú entenia esperaven encara unes mans piadoses que'ls obrissin i uns ulls saberuts que'ls entenguessin, i dos gots, com sempre, allargaven les vides flairoses de les flors camperoles. Diria's que'l temps no ha passat per aquell reliquiari de vellúria.
En Joan s'agenollà, mirà a son entorn amb alegria i va fer: -Resem...- i tots senyalaren que sí, mentres sa mare butxaquejant va dir-li:
-Què vol resar?
En Joan sense respondre, va mirar-la bella estona estranyat. Ella tremolava davant del seu fill com si estigués davant d'una aparició celestial.
-I ara? Què dieu, mare? de vostè em tracteu?
-No en caldria d'altra!- exclamà el seu pare, penedit perque en arribar li escapà de tutejar-lo.
Ell va dir, abra?ant-los:
-No'm tingueu aquesta adoració; el meu esperit està malalt i cerca el baume només que en vosaltres; soc un fill com tots, sentiu? Passem el Rosari per l'ànima d'aquell vellet capellà de Rodós!
La mare tenint entre'ls dits el primer gra del rosari, agenollada i amb el cor lluny de Sant Esteve, comen?à la pregària i totes les mirades que escorcollaven, encuriosides, allò que feia en Joan, van anar encabint-se dins l'oratori.
-Déu vos salve, Maria, plena sou de gràcia... Deus estar ben capolat del viatge, fill meu!... El Senyor és amb vós i beneita sou vós entre totes les dones i beneit és el fruit de vostre sant ventre. Amen Jesús.
I s'escampà calmosament una riuada de veus que entre rialletes contingudes feien la resposta.
-Déu vos salve Maria... A fè que avui no t'esperavem pas!... plena sou de gràcia; el Senyor és amb vós... Mariana, ves, mata un pollastre mentres passem el rosari... Déu vos salve Maria; plena sou de gràcia; el Senyor és amb vós i beneita sou vós entre totes les dones... Com el vols el pollastre, noi?
-Diguem el rosari, mare.
-Oidà!... Santa Maria... Ai! Déu vos salve Maria, plena sou de gràcia. T'agrada rostit?... Déu vos salve reina i mare de misericòrdia... Ai!... Mare de Déu, quin cap tinc!...
Aixís seguí el primer misteri d'aquell rosari i, en comen?ar el segon, plegaren, entre rialles. Sant Esteve semblava dir-los amb un somriure de perdó:
-Tanqueu l'oratori i aneu en nom de Déu,- i el pastor va tancar-lo, aquell minyó banyabaix que per un no res reia amb veu de dona i es tapava la cara per a parlar.
-Miri, senyor noi, aquí té els dos germans que suara demanava- feu el pastor signant dos brivalls que hi havia en un recó. L'un amagava la cara darrera el cap de l'altre. En veure que en Joan avan?ava per a fer-los una manyaga, fugiren com dos conills.
-Que sou isarts!- va fer el pare enquimerat. El pastor, aquell minyó banyabaix, tot tapant-se la cara esclafí en una rialla escandalosa que alegrà a en Joan; i ell també va riure; i llavors s'al?à tot un esclat de rialles ufanoses que eixordava... i van dinar rient. Quina dèria! Quan les rialles s'anaven apaivagant poc a poc i regnava una mica de silenci, el pastor tornava a riure i tots el seguien, uns amb els ulls plorosos i altres contenint-se el ventre adolorit per aquell sacsejament de l'alegria.
Havent dinat, en Joan va explicar una munió de coses que li havien succe?t. Les boques s'obrien i els cigars s'apagaven, oblidats entre'ls dits dels fumadors. Els brivalls, quan ningú els veia avan?aven de puntetes i llambregaven d'amagat. El pare després de romandre una bella estona com a extasiat, va al?ar-se; va agafar la caixa del violí i la posà amb esment damunt la taula i va obrir-la. Totes les mirades van caure dins aquell estoig encatifat de vellut vermell, on hi jeia l'esturment que havia rebut en Joan de mans de un príncep llunyà.
-Noi, toca... em dispensaràs... i dispensi!
En Joan rebé el violí amb el somriure de