Ànimes atuïdes | Page 5

amb mots plens d'amor, després, amb renys despòtics, més
tard amb amenaces superticioses. La pobra Tecla estava arraulida, i
l'Andreu, sense la seva mirada reviscoladora s'anava acorant, acorant
sentint que les paraules de la vella que obrava de ganyó i els anava
guanyant de mica en mica. Si sentia per atzar que la Tecla bo i rentant
al rec cantava, s'hi encaminava ranquejant i després de sotjar per veure
si no hi havia l'Andreu per aquells voltants començava la sevà vèrbola
fatídica.
-Canta, noia, canta! ¡pots ben cantar la cançó de la fam! ¡Que canti la
jova de can Bou que ha dut el pa a ca seua està bé, però tu!
Si en un moment de joia maternal, la Tecla sentia que el somriure li
amarava els llavis, freturosos de petonejar el seu fill, la Bel restava
davant i com qui fa una exclamació en la solitud deia:
-¡Ai senyor, quin filló tant xamós... pobric!... ¡i de pensar que haurà de
patir sempre més misèria!... ¡Pagès endarrerit, cap anyada li és bona!

La Tecla se sentia defallir. No es veia amb cor d'apaivagar les
rancúnies que es congriaven en aquella llar llunyana del poble. Allà, en
la solitud de les muntanyes, totes les penes es fan més aspres. Hom no
les pot diluir amb les converses del carrer, les rialles de la plaça i les
plasenteries del veïnat. Si visquessin al poble, ella, tindria més coratge
per anar lluitant entre l'avarícia de la seva mare i la feblesa del seu
marit que, no sentint la seva ànima esperonada el veia conquerit per la
Bel amb la seva ganyoneria de corcó incansable. Ara fent anar la seva
mare amb les velles cap a rosari, ara fent marxar l'Andreu cap a casa els
seus germans, aniria passant els dies sofrint aquella lluita sorda. Però a
la masia, sempre sols, sempre parlant del mateix, sempre sota el jou
d'aquella veu de la vella i del silenci de l'Andreu, la Tecla se sentia un
neguit que la feia romandre esmaperduda, fins que una nit, després de
fer un sospir pregon d'aquells que arriben fins al fons del cor, la Tecla
va dir tota traspostada. -No puc més! Demà marxo! ¡Andreu, tu
m'acompanyaràs a ciutat!
L'Andreu va restar enartat, ple d'esglai en pensar que la Tecla el
deixava.
La vella somreia de goig i mirant maliciosament els ulls de tothom va
agafar l'infant i fent-li postures li deia:
-Mira l'hereu de la casa salvada! ¡Anirem a mercat a comprar dos
xurmés!... ¡i tindrem carreta!... i criarem nodrís!...
Desolats, a la matinada van marxar la Tecla i l'Andreu. La claror del
matí avançava damunt la gelada que hauria deixat la nit. Les
resplendors del sol naixien a l'horitzó mentre la boscúria entonava
l'eternal melodia del vent que feia vibrar, com les cordes d'una lira
gegantina, uns arbres prims, alterosos i sense fulles. L'aire s'anà
llumenant amb el primer raig enlluernador del sol ixent. El dia fóra serè,
el sol ben fort, el cel ben blau, l'aire ben quiet. L'Andreu endevinava la
joia d'un jorn d'hivern ple de placidesa i l'amargor de veure la Tecla que
marxant no el deixava esdevenir rioler i xiroi. I caminaven silenciosos,
l'un darrera l'altre, pels caminois de les boscúries, entre les gatoses
florides i els arboços florits i fruitats a l'hora. L'Andreu sentia una pena
com si el silenci se li posés a la gola. Volia parlar, i triant triant l'esbart

de pensaments que passaven per sa imaginació no deia res, tenia els
llavis quiets com si s'haguessin glaçat. I el silenci se li ficava oïdes
endins i li arribava al cor omplint-lo d'un neguit aclaparador. A la fi, tot
arrancant un tany de romaní florit va dir a la Tecla:
-Mira, romaní florit!... ¡Ja deu sentir que ve una Mare de Déu!
La Tecla va sentir-se ferida per aquelles paraules que no li deien res al
cor. El seu marit parlava per parlar. La seva ànima no sortia per sos
llavis, ni mirava per sos ulls.
-Quina blancada! ¡i tot és gelada; no hi ha llei de glaçada! ací que la
terra és negadora el ruixadot d'ahir no ha fet gens de glaç. Mira ara
quan passem davant de can Gabaix, ten compte que el Quillu no se
t'aferri que és un gos molt verinós.
La Tecla no responia; sos ulls amarats de bellesa i sentiment eran
inquiets sota les celles arquejades, sembrades en son front ample i serè.
Avançava emparada de tota la reialesa que dóna un sentiment humà
noble i ple de resignació. La Tecla es veia víctima de la feblesa del seu
marit i de l'ardent passió de la seva mare menjada per l'avarícia, i com
un sentenciat innocent anava cap a ciutat esmaperduda i acorada i
vençuda.
-Tecla; mira, portes tot de gafarrots a la faldilla. Veus?