Ànimes atuïdes | Page 4

la fam. I el dubte va caure en sa pensa com una llavor
ventissa que troba una roca esquerdada plena de terra humida per
l'aigua vivificant dels degotissos. Ella sentí que la llavor niaria sota sa
frontalera, i això l'esglaiava paorosament.
-¡Ara que el noi ja té més de mig any ja és agambat! amb sopes i llet
pujarà gras i fornit!... Si no vas a ciutat a fer de dida quin hivern ens
espera... tota tremolo de misèria!- La Bel anava parlant baixet, baixet,
mirant de fit la Tecla per sotjar com es prenia els seus consells. La seva
filla restava amb els ulls clavats a la pastera i el pensament perdut entre
el dubte que havia caigut dins la seva ànima desolada. -¡La jove de can
Bou ha dut cent duros... filla meva! ¡amb cent duros som salvats!
-Prou!- va fer sobtadament la Tecla. L'àvia va fugir esporuguida.
Després de passar una bella estona silenciosa va tomar a la mateixa.
-¡No t'ho prenguis malament, que una mare mai aconsella amb mal fi!
¡tu t'ho penses, ho parles amb aquell!... i mira,... calla, que ara ve!
L'Andreu va arribar defallit dels camps perduts. Va asseure's a l'escon i
mirava el foc tot consirós. Tenia els ulls papalluts i la cara macilenta.
La vella va atansar-hi i amorosament va tustar-li el muscle. -¡Deus estar
capolat, oi, amb tanta feina! ja et planyo!- L'Andreu va mirar-la astorat,
de cap a peus. -¿Saps què deia a la noia? ¡que si fa com la jove de can
Bou, l'any vinent tindries cent duros i tots salvats!
L'Andreu va fer un moviment com si li piqués una vespa, obrí els ulls,
obrí la boca, va donar una llambregada a la seva dona que tenia el ulls
baixos i plorosos i se sentí defallit. Els ulls de la Tecla no es movien,
no l'emparaven i es veia perdut. Es féu un silenci aclaparant. Sols se
sentia la remor del bressol que la Tecla movia amb el peu. Després el
bressol va aturar-se a poc a poc i sentí el respir del ca que dormia dins

d'un cofí. La veu de la vella prenia una dolcesa sinistra. S'atansava a les
oïdes fent una remor suau, com el mosquit que s'acosta cantant per
donar la fiblada. -Tu t'ho penses... ho parles i tria entre la misèria i la
fam o la salvació de tots.
L'Andreu que tornava ablanit pels planys de les pagesies no tenia
coratge per a res i es veia isolat sense la mirada salvadora de la Tecla,
que el volia sentir sense fer-li cap mena d'indicació.
I el silenci es féu cruel; tots sentien els batecs de llurs cors. El gos es
gratava la cuixa amb les dents. El nen dormia amb la boqueta oberta i el
respir d'àngel.
-¡Creu, Andreu; tu, ets un home com cal, ja ho veus, una pesseta
sempre és una pesseta!-
-I el fill? ¿un fill no és més que una pesseta?- Va exclamar la Tecla
corferida pel silenci de l'Andreu, que en sentir la Tecla va redreçar-se
tot d'una, s'alçà de l'escó, donà un cop de puny a la taula i digué:
-Prou, sogra; no en parlem més! La Tecla no es mou de casa.
-¡Per això som joves per no acovardir-nos! oi, Andreu?
-I ben net, Tecla!
-Voleu fam? doncs fam passareu!
-Prou n'hi ha, sogra. ¿Sembla que parlant vos engreixeu? ¡quina
trencaametlles n'hi ha de vós!
-Tu vés dient; veuràs el dia que l'enclaperi. Ja passarem comptes. Tu
ara poiós, poiós, faràs la teva. Jo et deixaré enfurrunyat i després la fam
i la misèria se't menjarà de viu en viu. ¡Jo sé tot, tot el que ha passat a
can Bou i havien de passar un any menjant trumfes i pa de favons! I
sort de la jove que anà a criar a casa d'uns senyors i li han donat roba,
diners una...
-Calleu! I quina dona tant cofinera!- estem bé a casa amb aquestes

batolles!
-Andreu- va cridar la Tecla com un esfinx que es desvetllés d'un sommi
-¡Sento el marranxo que gruny, ves que la parriana l'haurà trepitjat!
I l'Andreu va sortir dient, ple d'indignació. -Quin farrigo-farrago! ¡això
és un infern, quina nyèrria! Aquesta vella és una bruixa! ¡mai no he vist
una dona més escornifladora!
Un cop l'Andreu fou lluny, la Bel va alçar la mà tremolosa i, mirant
enfellonida la Tecla, va dir-li: -Ara la pagaràs...! ¡crieu fills, crieu
porcs!- i va pujar i'escala de fusta que cruixia com si la petjada de la
vella li fes mal.
La Tecla va agafar el seu fill, va petonejar-lo i trencà en un plor
enternidor. El gos es va deixondir, s'hi acostà movent la cua i va
llepar-li la mà.
D'aquell dia ençà la Bel no parà la brega sorda amb una constància
atuïdora: ara