Ànimes atuïdes | Page 6

això és el fruit
d'aquesta terra borda que no lleva res. ¡Sembla que estàs molt afectada!
que no em dius res!
Van tenir de córrer perquè el tren venia furient. El comiat va ésser
terrible. No van gosar besar-se. La Tecla, plena d'emoció i sentint
llàstima per aquell home, volia fer-li un afalac com si fos una criatura,
però va donar-se'n vergonya. Es penedia de no haver dit res en tot el
camí: sols va descloure els llavis tremolosos per dir-li:
-¡Andreu, vés amb compte amb el noi i la mare! Vés cada dia a la
vessana! Recorda't de l'artiga que tens sota el pujol. ¡Amb els primers
diners que t'enviï compra la grana que tens menester!- El tren va
marxar. L'Andreu va quedar-se palplantat. Volia cridar perquè la Tecla

baixés tot seguit i tornar junts a casa i fer callar la vella. El tren fent un
xiulet va amagar-se en la foscor de una foradada. L'Andreu va tornar
capjup a casa com si tornés del fossar després de soterrar-hi la Tecla.
La Tecla ja és a ciutat vestida de dida. Porta una roba neta, nova,
planxada i encartronada, amb uns llaços immensos a l'esquena i tot un
davasall de monedes d'argent de totes mides que li volten el coll i li
torturen les orelles. És una dida teatral. Una apoteosi de dida admirada i
mimada per tothom. Sembla una mena de disfressa anunciadora de
qualque agència de dides. Ella, plena de vergonya, sofreix horriblement
i plora d'amagat.
La casa on havia anat a raure era una casa enlluernadora. Els mobles
eren ornats de metalls. Hi havia molts gerros terriblement japonesos,
ventruts i llampants, curulls de flors artificials i amb grans llaços de
seda al coll com si tinguessin angines. Estàtues orientals amb bombetes
elèctriques que s'encenien, ídols, vanos, ombrel·les del Japó i moltes
pells; pells de tigre, d'ós blanc, d'isard, damunt les catifes blanes i
gruixudes. A la sala hi havia una pianola amb tot el repertori vienès
d'operetes mortals de necessitat, i un gramòfon amb totes les cançons
de moda cantades per tot l'estol d'artistes que plenes de
desvergonyiment anaven fent escola d'immortalitat pels teatres de
varietés. Al despatx de l'amo de la casa hi havia una al·legoria de l'amor
que figurava en un cert piset que tingué en la seva joventut. Les
cortines eren abundoses i totes de seda, la calefacció sempre encesa...
però la casa era una casa freda, trista, sense ànima i sense el caliu que
dóna l'esperit... se sentia una fredor estranya; no hi havia biblioteca!
L'amo era un comerciant enriquit sobtadament a base d'una operació
comercial que ell anomenava de viu. L'operació fou senzilla. Un vaixell
arribava carregat d'una substància de què ell tenia el magatzem ple.
Amb la seva influència, el vaixell no pogué descarregar perquè els
papers no van ésser despatxats. El vaixell tornà després d'uns quants
mesos i ell entretant va vendre la substància al preu que li semblà. Ara,
enriquit, gastava els diners a gratcient, i la vanitat li feia somniar
glòries populars. Anhelava ésser diputat i el ventre li esdevenia
voluminós. Era baixet i rabassut i caravermell. Feia una signatura amb

inicials grosses i cargolades, i una rúbrica on tot eren onades, llamps i
corbes que semblava un temporal desfet.
La mestressa era una dona alta, rossa, grossa i jovençana que no
perdonava cap mirall, ni vidre, ni capsa de betum lluent, ni res on
pogués emmirallar la seva bellesa. L'emmirallament li era una
necessitat, com el respirar. Anava pentinada primorosament i duia
perfums penetrants. A poc a poc anà encoratjant-se en els
empolainaments artificiosos de les dones i començà per l'ondulació i
finí per tenyir-se de ros, tenir manicura i posar-se pintura als ulls,
orelles i galtes i a l'escarit. Era una paleta perfumada. No criava per no
fer-se malbé i s'avorria eternament per tot arreu. La Tecla se la mirava
tota esverada -Quina llei de senyora! ¡Rei de la vida!
El servei era nombrós i poc fael.
-Mireu, dida, aquí estareu molt bé. Són uns senyors molt bons. No
miren res ni compten mai; el rebost sempre és obert. El senyor és molt
savi, ell mateix ho diu! i diu que s'ha fet ric perquè és més viu que els
altres. Vós, dida, aprofiteu-vos que treureu tot el que vulgueu dels
senyors; estan contents, diuen que la criatura ha guanyat molt.- La
Tecla s'ho escoltava tan bocaoberta que fins semblava beneita. Ella que
a casa seva es veia tan escotorida, entre aquella gent de ciutat restava
esmaperduda i esglaiada.
-Miri, dida- li deia la mestressa que sempre cercava al seu entorn
eslamacions d'admiració i adulacions agradoses a la seva vanitat,
-aquest piano costa tant com una parella de bous.
-Ma! Rei de la meva vida! Senyora! ¡quina riquesa!
-I aquestes arracades, veu, com tota una masia.
-Ma! quins