Ànimes atuïdes | Page 3

més que amagava en les golfes, no
deia ni un mot de la renyina.
Llavors la Tecla feia un sospir de goig de veure's victoriosa. Havia
allunyat una tempesta amenaçadora, i per sa imaginació passava tot una
volior de pensaments i recordances. La seva vida fóra ben sortosa si no
fos per aquell allunyament constant de les ànimes del seu marit i la
seva mare. Ja de fadrina havia vençut totes les temors que li infonia la
seva mare. Un cop casada, l'Andreu havia sortit un marit treballador,
amorós de la llar i manyac. Ella amb una mlrada li apaivagava el seu
geni i amb una postura li guanyava la voluntat. La vella, en veure's
vençuda dels mals averanys que havia dit i engelosida de l'estimació
que la Tecla tenia per l'Andreu, passava una vida agra i gorgolava
sempre anant d'un cantó a l'altre tot esperant desficiosa que li
demanéssin què deia i què li passava. I com que no li deien res es
corsecava de ràbia.
-No-res; ¡que tot en aquest món no es pot tenir!... Si no fos per aquells
rampells, la nostra casa fóra el cel... ¡ja tenia raó aquell predicador que
va venir per la festa! ¡La vida és un camí de dolor, cal que tots el
passem i que no vulguem allunyar-lo, la dolor és l'escala del cel! ¡Jesús
i paciència!- es deia la Tecla bo i donant el pit asseguda prop del pou de
l'era. De sobte el seu fill va deixar el pit i va descloure sos llavis per
exhalar un somriure. El cor de la Tecla va sentir una emoció dolça i
l'alegria va omplir-li la mirada de resplendor. El nen tenia una dent.
Quina festassa farien, occirien aquella oca que espolsava les ales de

tant en tant bo i passejant-se per l'era com si fos la mestressa. Anirien a
ciutat per comprar unes arracades que l'Andreu li havia promès, i fins
van pensar fer un regal a l'àvia, que en saber la festa projectada va fer
grans reflexions. -¡Teniu la mà foradada!... ¡així pla, aviat serem a can
misèria! Al meu temps no es feien aquestes ximpleries.- L'Andreu
s'ofenia i la Tecla s'entristia.
Vingué una estrebada d'eixut que cuidava rostir els blats. L'anyada es
perdia. Una pedregada va espolsar els raïms. Feia dolor esguardar
aquella vinya ufana, amb els gotims caiguts a terra plens de vida, com
una munió de gotes de sang encara bullents i amb els pàmpols
trossejats i les branques nues com els guerrers espellifats que romanen
drets entre els morts de la batalla. L'Andreu se sentia defallit. Si hagués
vist un pagès que anava a captar l'haguera seguit acorat. La seva
voluntat no era tan ferma per una lluita tan paorosa. S'haguera ajagut
damunt la collita perduda resignat a morir entre la feina perduda. Sort
de la Tecla que el va empendre i va dur-lo als camps com si portés un
noi rebec a casa el mestre. L'arrossegava, tot renyant-lo i fent-li
pessigolles per fer-lo riure. -Au! què és això! sembles una gallina
mullada! ¿Que et creus que tindràs un cel per tu sol? Enguanyasses has
pogut comprar un nodrís i un mec. Va venir aquest bordegàs que
sembla un pom de flors!... Aquest any ens toca el rebre. ¡Jesús i
paciència! Bona casa, bona feina, i hala! val més això que no pas una
malaltia!- L'Andreu se sentia satisfet i fins va somriure. -¡Riu, home,
riu; ja pagarem el que sigui! Antanyasses les formigues han guanyat el
plet al riu i l'han passat sense pont. L'any vinent, si a Déu plau, tot serà
regadiu i així és la vida. Jesús i paciència!
L'Andreu tornà al treball. La Tecla l'afalagava com un infant. La vella
va tornar-se més arrupida, més seca i arrugada i més rondinaire. Amb el
desfici de copsar un ou més, no dormia; i amb la dèria de les lloques no
restava ni un respir tranquila. Anava a vila, venia els ous i amagava els
diners sota terra. Els conills d'orelles llargues i morro bellugadís eren
sotjats per la vella a tothora. Un dia en què va morir-se'n un va plorar
com si s'hagués mort una persona volguda. Un dels dies tornà del poble
tota transportada. -Noia! noia! Tecla! o Tecla! ¡no cal que us
encaparreu! Ja som salvats! ¡mira, ha arribat la jove de can Bou, grassa,

maca, plena de quartos, roba i fins amb una calaixera! ¡I diu que sap
una casa que volen una dida d'aquest poble! ¡Tecla, som salvats... Es
tanca una porta i se n'obre una altra! Ja som salvats!
La Tecla va mirar la seva mare amb estranyesa i paüra, va ullejar el seu
fill que dormia en el bressol prop de la cucola; féu sospir i restà
embadalida esguardant la pastera oberta que li semblava una boca
desclosa per