Ànimes atuïdes | Page 8

sentir la vella que l'esperava cloent de ràbia les dents i dient malediccions plenes de follia.
El nen, pobre criatura! havia perdut tot l'encís de fill sanitós i rialler. L'àvia el peixava. Havia provat tot el que li deien les dones; sopes, patates, llet crua, bullida, d'ovella, de vaca, de cabra, i no res, el nen cada dia s'amagria, tenia una color malaltissa i les cames se li vinclaven de debilesa.
-Feu-lo curar d'enyorament!
-Això és la bava tancada! No s'hi afecteu. A les criatures ja ho diuen, bons plats de sopa i bastó.
-Sabeu què té, Bel, el vostre nét? cucs... poseu-li un pegat al malic.
-Això és la ferramenta, dona!
Cada comare li deia la seva i l'àvia entre provatures anava passant, passant, i l'infant s'anava neulint. L'Andreu se'l mirava amb fredor.
-?Aquest vailet de tant estar amb vós fins té la cara de vell! ?li haveu encomanat les ravineres!
La vella com una fera engabiada s'anava corbant i aflaquint i tornant-se cega.
-Em sembla que està més escotorit el noi! li faig el remei de la sonàmbula. Li faig fer dur un mitjó el va flairar i va dir tot seguit: tot és enyorament! ?Com que la Tecla aviat vindrà! la criatura guarirà tot seguit!
Havia passat un any. La Tecla va tornar amb roba, un balancí, una calaixera i una munió de regals. La visió del seu fill va fer-la trencar en un plor que enternia i en comptes de sentir-se atiada a la lluita com abans, se senti corpresa per un defalliment i es deixà caure en el balancí abatuda sense virior per a dir un sol mot. L'Andreu fugia dels seus ulls. La vella li explicava pas per pas tota la vida que el seu home havia dut. La Tecla sentint un desfici terrible plorava enquimerada, rosegava un mocador i mirava el seu fill ven?uda, aclaparada.
I el fill indiferent, sense conèixer la seva mare, estossegava com un vell, tenia un ventre gros i feia un ploricó etern. Brut, moquillós i malaltís. Les carns xuclades, la rojor esva?da, la veu apagada i la rialla morta per sempre en aquells llavis esllanguits que s'havien oblidat de besar!
L'Andreu, després de repassar tota aquesta història s'al?à com si es deixondís d'un somni ple de neguits. Ja és de nit.
Nit d'hivern. Nit de silenci, tot apar que escolti, les branques nues i obertes en les ombres de la nit, el fullatge callat dels garrofers i alzines, els estels absorts dalt del cel enyorant el ritme dels grills, el cant humil dels tòtils i la cridòria esquerdada de les granotes. Nit d'hivern; els estels que han sortit, tremolen tota la nit. Deuen tremolar d'emoció, de recan?a pensant en els perfums perduts de les flors mortes i oblidades pels ulls mig aclucats pel fred. Les tremolors dalt del cel no són de fred. Tan a prop de Déu, els estels no en poden tenir de fred.
Nit d'hivern amarada del silenci dolorós que entra en el cor i desperta la consciència i l'omple de basarda. Els llavis resten immòbils enyorant les paraules vivificants. Les o?des són lasses de la quietud superba. Tot sembla que sotgi, tot sembla esperar el vent. ?El vent que és l'ànima de les nits d'hivern!
I el vent que arriba aquella nit, passa arrupit sota els estels temerós d'apagar-los, passa brunzent fregant les orelles i omplint-les de remor i arrossegant les fulles seques que graten asprosament la terra, i, xiulant, s'allunya entre les muntanyes llumenades per la celístia amorosa. De sobte el vent s'atura i les remors se senten amb claredat. El respir, el cor que batega, el trepig de fulles mortes i la por que s'al?a ufana dintre el cor.
L'Andreu estava corprès per la nit d'hivern. Volia tomar a casa seva i la paüra li serrava el pas. La Tecla havia tornat de ciutat amb aquell mateix silenci del dia del comiat. Tot venint el recader va assabentar-la de la vida que va fer l'Andreu, i ella en veure'l va sentir aquell mateix mutisme com aquella matinada de blancor hivernal. L'Andreu temerós va mirar-la embadalit, va trobar-la més formosa i no gosà dir-li res. Feia dos dies que era arribada. Avui que havia treballat, tenia més delit per encarar-s'hi, es creia més digne però encara el seu cor era sadollat d'un respecte que ell volia foragitar, d'una vergonya aclaparadora i un penediment corsecador.
A la fi, avan?ant en les tenebres de la nit arriba al portal del mas i palpant la porta va trobar el trucador que el vent somovia en la foscor i va trucar amb temen?a. Se sentí la remor de treure la barra i els grinyols del forrallat.
-Qui hi ha?
-Obre!
-Gràcies a Déu!
La Tecla amb el gresol penjat al dit va obrir la porta aclucant els ulls i tapant-se amb el mocador el coll, perquè anava un xic escarida. Dintre la casa entrà una onada de fred.