Ànimes atuïdes | Page 7

vuit gallines!
-?Miri, veu aquests mobles són... són... sistema Napoleón quinze! tenen molt mèrit!
Entretant la Tecla no veia res, restava davant d'aquella dona escaient i sana que per seguir l'estupidesa d'ara amagava sota els artificis dels tints i pintures, la frescor de la seva joventut com si fos una dona ja pansida per l'envelliment del vici. La dida tenia els ulls oberts i la mirada buida d'expressió. Per son pensament passaven acurruats tot l'estol de mecs i meques, maranxons i parrianes, someres i poltres que es podrien comprar amb el munt d'unces que costaven els vidres esquilats, el piano, els rosetons i els perfums de la senyora presumida.
-Què pensa, dida, tan callada? miri, ?ara li faré un vestit de vellut i seda i sabates de xarol! sap com me costarà?... estarà contenta?
-Rei de la vida! això és massa!
La Tecla es veia afalagada per tothom. El seu llenguatge muntanyenc i el seu embaliment constant, eren celebrats per tots els d'aquella casa. La formosor del nin que alletava va aureolar-la de glòria. Era presentada a tothom com una dida incomparable i ella a poc a poc anà comprenent que tenia una valor que fins a ciutat no se li havia apreciat. Aquest engre?ment va fer-li enxiquir la flama d'aquella llantieta d'amor que tots portem al cor. El caliu de l'enyoran?a no li escalfava el pit. El record del seu fill no li enaigava els ulls. Complia serena la missió de dida i fins trobava que la seva mare tenia raó.
I vingueren regals en esclatar la primera dent, una calaixera, una moneda d'or, un vestit de teixit. La Tecla enviava cada mesada al poble amb una carta que li escrivia la cuinera que era una vídua entenimentada en qui ella posà tota la confian?a. Cada carta era un garbell de consells i un ardat d'èxits ciutadans que ella feia saber a l'Andreu i a sa mare perquè estiguessin contents com ella estava.
Un matí la Tecla estava gronxant-se en un balancí com cada dia. Hi tenia una fal·lera gran, fins hi menjava. La bugadera de la casa va tenir d'enllitar-se i la mestressa va dir a la Tecla que anés a rentar la roba. La dida va al?ar-se amb recan?a, prengué el cove i va dir amb posat maliciós:
-?Vol dir que tocar aigua no em recularà la llet?
La mestressa va escruixir-se i li féu deixar el cove tot seguit. La Tecla va asseure's al balancí i tot d'una va enrogir-se de galtes avergonyida. Es recordà d'aquells matins que passava al riu rentant i cantant sota aquells sols radiants que omplien de claredat tota l'encontrada, de les anades a vila de bon matí, per florejar els coves de les firaires, d'aquelles tardes en què anava a la terra amb l'Andreu per ajudar-lo a regar, dels feixos de llenya que duia hores seguides, i ara s'havia excusat amb ganyoneria per no rentar un xic de roba; quina vergonya! La Tecla escotorida i escarmassera tenia mandra. S'havia tornat gandula. I va semblar-li que els ulls de l'Andreu i de la seva mare i del seu fillet l'esguardaven plens d'astorament i condol.
-Rei de la vida! què sóc gandula!- i va gronxar-se bo i aclucant els ulls, i entonà una can?ó de bressol per adormir la criatura que alletava.
Son son, vina vina vina. Son son, vina d'un tocom. La son son se n'és anada Pel camí de Perelada I abrigada amb un llen?ol. Jo em pensava que era un home I era palla de fajol. Son son, vina vina vina. Son son, vina d'un tocom.
Entretant l'Andreu s'havia aturat com els bous que no senten el fibló de l'agullada. Amb els primers diners que va rebre de la Tecla va pagar el que devia; després, alliberat del neguit que li donaven els deutes, va deixar-se dur pels companys de jovenesa que van veure que amb els seus diners podrien passar les vetlles de l'hivern acoblats en un ram, assaborint les delícies del vi, les cartes i els caliquenyos. Per altra part, la vida a casa de l'Andreu era un infern. La vella en veure que no li donava els diners estava com una folla.
-On és la mesada, Andreu?
-Jo la gordo!
-La perdràs; dòme-la.
-No patiu; la porto a la faixa.
-Te la robaran!
-No passeu ànsia.
-Amaga-la al graner!
-No passeu neguit!
-Ensenya-me-la!
-Prou! no sóc cap xarric escarrabillat perquè em mireu les butxaques.
-Que ets geniüt, noi! ?Que et creus que dormo! tot ho sé! ahir vas perdre tres duros!...
I l'Andreu passava les hores a la taverna i els diners se li fonien de les mans com l'aigua que cau damunt la sorra. La dèria de rescabalar els diners perduts i la visió dels seus companys gallòfols de mena, li havien tret tot el delit de feinejar. Fins qualque nit s'adormia a la llitotxa del matalot de casa el tartaner, temerós de tornar tan tard a casa seva i